Longer distance calling

—Setembre de 1926. Un any abans que AT&T inauguri la connexió transatlàntica amb Londres, un mes abans que Houdini mori d’una peritonitis i al mateix temps que Lovecraft començava a escriure “La crida de Cthulhu” a la seva casa de Providence, on s’havia tornat a instal·lar. Un emprenedor anònim va obrir a Nova York un servei telefònic de comunicació amb el més enllà. “Torni a escoltar la seva veu”, incitava la publicitat. “Continuï parlant amb els seus éssers estimats”. Les tarifes eren elevades. L’èxit va ser rotund en cercles de classe alta.
—Per què has esmentat Houdini? Va ser un dels fraus que va destapar?
—Un dels darrers de què es va ocupar. Va provar que espiaven la clientela potencial i que atresoraven un bon arxiu de dades privades, així que era versemblant que haguessin suplantat alguns difunts. Això no explicava la funció d’una estranya maquina de tubs d’èter que hom va trobar després, però la reputació de l’empresa va resultar danyada irremeiablement i va haver de plegar.

Un ornitorinc a l’armari

La companya de pis de Valérie —no li agradava que li digués només Valérie: massa concís, massa ordinari, massa jo?— tenia una amiga que estudiava psicologia. Una vegada els va deixar un test d’empatia i me’l van fer emplenar amb elles. Una altra vegada va ser una prova per a detectar risc de depressió. La lletra menuda em suggeria buscar ajuda: no hi havia pensat. S’ho passaven bomba fent conya amb les meves respostes i amb els resultats que treia. Es va convertir en un costum, una distracció fàcil i barata. Els vaig dir que era una llàstima que la seva amiga no fos biòloga. Si em practiquessin una anàlisi d’ADN, descobririen, per exemple, que tenia el codi genètic d’un ornitorinc. No se m’acudia un animal més rar. Els vaig fer riure. No m’havien pres mai molt seriosament.

Però la nostra relació s’estava tibant. Havia fumat haixix i vaig dir-li Valia. Em va mirar amb tant d’odi que no sabia on amagar-me. Després em va trobar dins d’un armari i em va pegar, però era ella qui plorava.

Et date illi honorem

Eixint de l’estació, el company de viatge irlandès es va deixar caure de genolls a terra davant meu i el vaig rodejar, però en adonar-me que assenyalava amb l’índex el cel fosc, vaig alçar el cap jo també per admirar plegats la visió del caos estenent-se pel firmament. Un caos reptant que infectava l’ordre incipient de les constel·lacions i impedia que prosperés aquell cosmos embrionari, migrat, que hem cregut copsar des dels pitagòrics i des d’abans dels pitagòrics, des dels astrònoms egipcis i babilònics si més no. Un cosmos que ara, en aquest instant prodigiós, se’ns revelava com un engany: una mentida piadosa, una il·lusió infantil.

”Timete Deus…”, va començar a recitar, embarbussant-se, però la nàusea l’aturà i perbocà estrepitosament. Si aquesta agonia era el preu a pagar, jo preferia ignorar el caos i abraçar l’engany. Vaig buscar la petaca, tot confiant que el whisky atenuaria l’empremta indeleble i avui podria tornar a contemplar els estels en pau, com si no hagués canviat res.

Contra els escèptics

M’explicava el concepte tibetà de tulpa: la capacitat de crear objectes —o éssers vius, fins i tot humans— amb l’energia de la ment. Jo me’n reia.

—Tu mateix n’has conegut un.

Es referia al seu criat oriental. Ningú sabia d’on l’havia tret, i darrerament l’havíem perdut de vista.

—M’ha passat com a Alexandra David-Néel. Va agafar vida pròpia i ara s’ha tornat maligne. M’agradaria que l’examinessis abans que l’hagi de destruir.

No hauria calgut, però, que l’enviés al meu apartament dins d’una caixa de fusta. Les escletxes entre els taulons, havien estat disposades perquè pogués respirar, o perquè jo observés la seva esquena peluda, incòmodament corbada, no menys esfereïdora que els seus grunys? Es regirava, era evident que maldava per escapar d’aquella gàbia inclement. Vaig telefonar a Danvers. Ara no podia venir, em va dir, però si tenia pressa em podia dictar la fórmula —ell va usar una altra paraula— que el faria esvanir-se.

Em trobava tan alterat que vaig necessitar tres intents.

Bibliografia

Examinàvem sota el flexo la seva darrera adquisició: un exemplar d’Il newtonianismo per le dame, col·lecció de diàlegs amb què el savi venecià Francesco Algarotti va contribuir a divulgar la Philosophiæ naturalis d’Isaac Newton. A mi em feia recordar, és clar, les lliçons epistolars de Leibniz a Sophie de Hannover i a la seva filla Sophie-Charlotte, publicades recentment amb el títol Filosofia per a princeses.

—El que ens hauria calgut —va remugar Atwood, regirant-se en la butaca— és un Quantum Mechanics for Old Men. Almenys així no hauríem fet tant el ridícul.

Són tots, en efecte, vells, i cap dona forma part del claustre d’aquesta venerable institució. La primera persona del plural es podia interpretar, en el seu cas, com un acte de modèstia, però l’exabrupte era abans que res el reconeixement d’un fracàs col·lectiu, la constatació que havien arribat al final del trajecte i es trobaven en una via morta. De sobte, em vaig adonar de les volves de pols suspeses en l’aire, com àtoms de Demòcrit.

Gramàtica teòrica

—T’ensenyaré un llenguatge secret.
—L’has inventat tu?
—No. L’he après amb un llibre vell.

Recorde que la idea em va parèixer massa infantil, impròpia de la seva edat, fins i tot comptant que tenia un any menys que jo.

Va portar el llibre i me’l va ensenyar. L’havia agafat a casa del seu oncle, llaurador i lletraferit. Era una gramàtica teòrica, sense molts exemples. Ens vam distreure tota la vesprada amb allò. I les vesprades següents també. Ella pensava estudiar filologia anglesa. Jo preferia el llatí i el grec.

Aquesta nit, va dir, compondrem cadascun un missatge i demà l’altre intentarà entendre’l.

Crec que dubtava que jo m’estigués prenent l’estudi prou seriosament i em posava a prova. Li vaig escriure una carta d’amor. Ella va redactar una convocatòria d’una cèl·lula clandestina. El seu germà, aleshores, pertanyia a una organització comunista. Més endavant va ser confident de la policia. Nosaltres, en fi.

Amb els anys vaig entendre que l’aklo només servia per a invocar el dimoni.

Records del Tibet

Wernher von Braun va ser reclutat per l’exèrcit nord-americà i va impulsar el programa espacial de la NASA, però els lames tibetans que els nazis s’havien emportat a Berlín van ser captats per la Miskatonic University —gràcies a les gestions discretes de Randolph Carter, que treballava aleshores a l’Oficina de Serveis Estratègics—, amb la intenció que dirigissin una altra mena de travessia, no cap a l’espai exterior sinó cap al cosmos interior de la ment humana.

Malauradament, després del parèntesi forçós del maccarthisme ja no s’hi van reincoporar. S’havien instal·lat a Califòrnia al començament de la dècada dels seixanta i allà van conformar la competència més notable del budisme zen entre els hippies d’inclinació religiosa.

He pogut comprovar, en tot cas, que perdura al campus el record del seu magisteri i de la seva personalitat. A la botiga oficial de merchandising, hi resten encara uns pocs exemplars de Tintín al Tibet amb les seves dedicatòries apòcrifes, bellament cal·ligrafiades.

Rue d’Auseil

L’autor d’aquells diabòlics poemes en prosa era un misteriós personatge que treballava per a l’ambaixada americana. El tiratge, escàs, es va difondre en els cercles habituals, fins que algú es va esquinçar les vestidures. Es van aixecar sospites sobre l’autenticitat d’algunes escenes i sobre la identitat dels subjectes implicats. Jenkin va tocar el dos, mentre que el seu traductor francès, aclaparat per l’oprobi, es va suïcidar.

Quan el propietari d’un edifici ruïnós de la rue d’Auseil, a la vora de l’Halle aux Cuirs, va delatar el seu darrer llogater, potser aquell comissari es va precipitar a enviar-hi els dos agents més propers. Jenkin s’hi va lliurar sense resistència, en un estat d’aparent —fingida— letargia. Un el va lligar en una cadira i s’hi va quedar vigilant-lo. L’altre va anar a buscar reforços. Qui van trobar, després, lligat —i nu— va ser el primer agent. No es va saber res més de Jenkin en molt de temps.

Entretant, al pis de dalt hi sonava una música que pareixia d’un altre món.

Dades sobre la localització de l’altiplà de Leng

Estudiaven un informe de l’Oficina de Serveis Estratègics que havia format part de l’arxiu Danvers. Vint i tants fulls mecanografiats, més una extensió similar d’esbossos de mapes. Era material original, autenticat. Portava segell d’abril de 1945. L’autor —identificat amb un codi— despatxava a corre-cuita la “hipòtesi antàrtica” per discutir in extenso diverses opcions a l’Àsia Central, en un arc traçat des de la vall del Caixmir fins als deserts de sorra i de glaç de Mongòlia.

Pensava que aquest era un debat ja resolt. Una vegada em van contar que algú havia encarregat una nòvia per catàleg en un entresol del carrer de Colom. Li van ensenyar fotos de dones sud-americanes, eslaves i asiàtiques. L’única que s’ajustava al seu pressupost era oriünda, precisament, d’una certa República de Leng. Els amics d’ell la van conèixer i feien comentaris grollers sobre la seva olor i les robes bigarrades. Em vaig estimar més no explicar-ho per no aigualir la festa a ningú.

El futur del món

Era l’única dona en tota la festa i l’única que he vist mai al campus. Abans, entre els vells, m’havia paregut una nena de tretze o catorze anys, possiblement la neta d’alguna eminència xaruga. Ara li’n feia tres o quatre més, prou per estar al primer curs d’universitat. Si no ací, potser a Harvard o a Brown.

Se celebrava l’aniversari de la institució en el vestíbul de la Biblioteca. Cambrers amb esmòquing servien el còctel. L’orquestra interpretava el Quatuor pour la fin du temps. El discurs d’Armitage, des de l’escalinata, abundava de preocupació per les perspectives del món. Ella es va girar i em va parlar en veu baixa. El posat circumspecte i la fermesa tranquil·la de les seves paraules contrastaven amb la seva joventut. Enmig d’aquella assemblea de folls, les raons que m’exposava infonien esperança a un pessimista com jo, que es limitava a escoltar-la.

Avui m’he despertat amb migranya. No recorde res del que em va dir, només la seva veu, la capacitat de persuasió i el meu esbalaïment.