El futur del món

Era l’única dona en tota la festa i l’única que he vist mai al campus. Abans, entre els vells, m’havia paregut una nena de tretze o catorze anys, possiblement la neta d’alguna eminència xaruga. Ara li’n feia tres o quatre més, prou per estar al primer curs d’universitat. Si no ací, potser a Harvard o a Brown.

Se celebrava l’aniversari de la institució en el vestíbul de la Biblioteca. Cambrers amb esmòquing servien el còctel. L’orquestra interpretava el Quatuor pour la fin du temps. El discurs d’Armitage, des de l’escalinata, abundava de preocupació per les perspectives del món. Ella es va girar i em va parlar en veu baixa. El posat circumspecte i la fermesa tranquil·la de les seves paraules contrastaven amb la seva joventut. Enmig d’aquella assemblea de folls, les raons que m’exposava infonien esperança a un pessimista com jo, que es limitava a escoltar-la.

Avui m’he despertat amb migranya. No recorde res del que em va dir, només la seva veu, la capacitat de persuasió i el meu esbalaïment.

Das Schnurren

Vaig guanyar el premi de narrativa amb un recull inspirat en l’estada al psiquiàtric, però ara trobe que La vida canina és un títol massa subtil: ningú no podrà evitar que el llibre, quan es publiqui, vagi a parar a la secció d’animals de companyia.

Aquesta nit he somniat que anava a la Fira de Frankfurt —en substitució d’algú, un canvi d’última hora sense temps per a pensar-s’hi— i m’entrevistava un repòrter d’una revista alemanya de gossos, Mein Hund & Ich. Més tard, una agent d’una editorial vienesa em feia una oferta increïble: redactar els guions d’una sèrie de contes per a gossos. Me n’ensenyava un prototip —el disseny, pensat perquè poguessin passar full amb les grapes, em pareixia enginyós, encara que no l’entengués— i em convidava a vi blanc per animar-me a signar el contracte. Jèiem, després d’uns quants brindis, a la seva cambra. Els seus roncs suaus, arraulida contra mi, em sonaven a gata més aviat, però llavors m’he despertat sol a casa i he hagut d’admetre que era jo qui alenava.

Els diumenges, sota el títol “Sunday Morning” i la data del dia, sol aparèixer en el meu blog un recull d’enllaços pretesament interessants. A partir de la setmana que ve (avui ho he fet a mitges) intentaré redactar unes línies en català per explicar què és que he trobat interessant en cada una d’aquestes pàgines. Em servirà, també, per a explicar-m’ho a mi mateix i aclarir-me les idees.

Sunday Morning 2018-12-02

Coses que he llegit aquests darrers dies.

A (very) Concise Creative History of Computers

De les cartes d’amor escrites per un algoritme en un ordinador Mark 1 (1952) a les primeres pàgines web, passant pels primers videojocs o la primera imatge generada per ordinador en una pel·lícula: la visió pixelada de Yul Brynner en Westworld (1973). Amb unes reflexions finals sobre l’arqueologia digital:

La història de la primera pàgina web és típica: publicada originalment l’agost de 1991, es va sobreescriure contínuament fins a març de 1992. Mentre que es coneixen quaranta-vuit còpies de la Bíblia de Gutenberg, impreses fa més de cinc-cents anys, no ha sobreviscut cap mostra de la primera pàgina web, ni tan sols una captura de pantalla […] Fins i tot quan s’ha conservat el codi i els gràfics d’algun dels primers videojocs, aquests ja no es poden veure en el seu entorn original. Els arcaics ordinadors centrals i les primeres consoles ja no es poden fer funcionar. Aquí podem fer una distinció entre arqueologia i arxivística: l’arqueologia considera el problema de la visualització. Un llibre es mostra per ell mateix, però els gràfics d’ordinador, els videojocs i els llocs web són invisibles sense el programari i el maquinari adequats.

YouTube and the music industry are both wrong on Article 13

Julia Reda, eurodiputada pel Partit Pirata d’Alemanya, esciu un nou article sobre els perills de l’infame article 13 de la directiva europea sobre drets d’autor. Considera dos possibles escenaris, ambdós inacceptables: A) que només les “empreses fiables” puguin penjar vídeos (el web com a “televisió per cable 2.0”) i B) que s’acceptin com a mal menor els filtres de càrrega algorítmics (terreny en el qual Google té un avantatge competitiu clar). En tots dos casos, els principals perjudicats seran els usuaris i creadors individuals.

Nike and Boeing Are Paying Sci-Fi Writers to Predict Their Futures

Alternatively referred to as sci-fi prototyping, futurecasting, or worldbuilding, the goal of these companies is generally the same: help clients create forward-looking fiction to generate ideas and IP for progress or profit.

Six myths about children in the digital age

  1. Children are digital natives and know it all.
  2. Parents are digital immigrants and don’t know anything.
  3. Time with media is time wasted compared with real conversation or playing outside.
  4. Parents’ role is to monitor, restrict and ban because digital risks greatly outweigh digital opportunities.
  5. Children don’t care about their privacy online.
  6. Media literacy is THE answer to the problems of the digital age.

TorrentNet

Peer-to-peer sites using BitTorrent and SQLite. The insight here is that if we can tell SQLite to talk torrent-pieces rather than disk-pages, we can essentially query torrents (torrents containing an SQLite database) on demand.

People Who Buy Smart Speakers Have Given Up on Privacy, Researchers Find

Privacy nihilism: despite knowledge of these risks, many people say they’re resigned to the idea that we’re going to be spied on and there’s nothing we can do about it.

Edward Snowden Explains Blockchain to His Lawyer — and the Rest of Us

I wanted to understand blockchains because of the ceaseless hype. Some governments think that Bitcoin is an existential threat to the world order, and some venture-capital types swear that blockchains will usher in a golden age of transparency. But you’re telling me it’s basically a fancy database.

Parliament seizes cache of Facebook internal papers

In another exceptional move, parliament sent a serjeant at arms to his hotel with a final warning and a two-hour deadline to comply with its order. When the software firm [Six4Three] founder failed to do so, it’s understood he was escorted to parliament. He was told he risked fines and even imprisonment if he didn’t hand over the documents.

L’ultimo appello è da dimenticare

Era dia de festa major. Marieta i Fabrizio em van presentar a les autoritats locals com a professore: el poble italià és respectuós amb els tributs acadèmics, i justament per això em va saber greu, atès que jo no he passat mai de becari. La recepció oficial se celebrava a la planta baixa de l’ajuntament. Per no saber dir que no, vaig acabar involucrat en la representació d’una escena medieval. No n’entenia la trama, però vaig assumir el meu paper. En una cambra tancada, dos homes d’aire greu em van ensenyar l’ús del punyal retràctil amb què simularia la mort de l’emissari d’un senyoriu rival.

En arribar el moment, les coloraines de robes i banderoles, el guirigall, els esbufecs dels cavalls, m’impressionaren. Algú m’agarrà el braç amb més força que no havia transmès jo a l’estocada. L’emissari va empal·lidir. Tothom buscava els dos homes. A mi em van pregar que marxés i que oblidés el que havia passat. En el cotxe, en el viatge de tornada, ningú no va mencionar l’incident.

Logisch-Philosophische Abhandlung

Aquest deu ser l’únic departament de filosofia del món en què es comença l’estudi del Tractatus pel final. És a dir, per la carta de Wittgenstein a Ludwig Von Ficker, en què declarava que el sentit de l’obra és ètic i que la part més important és la que no podia escriure.

També deu ser l’únic que utilitza com a font la separata dels Annalen der Naturphilosophie de 1921, prèvia a la primera edició en forma de llibre. Ni tan sols havia rebut encara el títol definitiu en llatí, suggerit per Moore al cap d’uns mesos. Quan vaig fullejar les fotocòpies en alemany vaig restar esbalaït.

—Això sí que és un llibre rar i no aquella fotesa del Necronomicon.

No va ser res més que un pensament dit en veu alta, un exabrupte. Però, com si hagués esmentat el dimoni o el secretari d’estat, tothom va callar, es van girar cap a mi i arrufant les celles em van fulminar. Silly young man, va remugar O’Brien. I havent pronunciat la sentència, es van aixecar, van recollir els estris i van marxar.

Do you long for her, or for the way you were?

Per comptes de viatge de fi de curs, vam passar un cap de setmana en el xalet dels pares d’un company que, ells sí, eren a l’estranger i no s’havien d’assabentar de l’ús que fèiem de la seva segona residència. Jo era més gran que els altres i guardava certes distàncies. La darrera nit vam escoltar elapés de Llach, de Leonard Cohen i de Jonathan Richman, mentre un dormitori romania ocupat i ella s’havia assegut davant de l’Olivetti, indiferent a les protestes pel soroll del tecleig.

En un sol full, em va traçar un perfil psicològic més acurat que el que m’hagués pogut fer cap professional fins llavors. L’endemà me’l vaig endur dins la bossa i ens vam acomiadar amb un bes a la galta i paraules dolces.

A València vam seguir especialitats diferents i no ens vèiem gaire. Vaig portar el full a emmarcar —em va costar quatre-centes pessetes— i així va presidir els meus darrers anys de llicenciatura.

Quan ens creuem, encara intercanviem salutacions i educats somriures.

Eudoxia era rossa i es pentinava amb llargues trenes

Em va demanar què pensava d’ella. Li vaig dir que era rossa, apassionada i irreflexiva. Era evident que no m’ho hauria d’haver preguntat i jo no li hauria d’haver contestat. Qualsevol altre dia no hauria emprat aquests adjectius per definir-la. Hauria procurat no fer mal a ningú amb l’elecció de les paraules.

Sonava una melodia apegalosa de Neil Diamond i les gerres eren pràcticament plenes. Ens urgia canviar de tema. Va esmentar una pel·lícula de Rohmer i jo li vaig explicar el llibre que acabava de llegir, evocador i enigmàtic, de Constantin Zoubichryn.

Al carrer, quan ja ens havíem acomiadat, em digué:

—Per això no escriuràs mai una novel·la, perquè no entens res, no entens el que fa la gent ni per què ho fa. Seria molt millor que et dediquessis a la filosofia. O a la poesia.

Tenia raó. No hauria de parlar del que no entenc. No solc fer-ho. I, tanmateix, m’hi llance tan bon punt em posen una cervesa o em deixen sol davant d’un processador de textos.

Jo era d’anís

M’enviaven al bar de baix amb els diners comptats i jo pujava amb les dues botelles —perquè n’hi havia que eren de conyac i n’hi havia que eren d’anís— i el cartó de tabac americà. Elles m’ho regraciaven amb un gotet —jo era d’anís— i una nova tanda d’històries: variacions sobre els tràngols que havien passat i els viaranys pels quals van pervenir en aquell casalot del carreró, el mateix en què d’un temps ençà residia jo també.

Tot d’una, un truc a la porta ens interrompia. Esperàvem a saber a quina cridava el proxeneta. Jo n’admirava —n’envejava— unes quantes coses: el coratge, la solidaritat de grup i, encara més, la facilitat per a ordir relats amb sentit. No n’hi veia cap, de sentit, en la meva vida. En aquells anys —en fa disset o divuit, d’això— la meva imaginació restava adormida. Se’m despertaria al cap d’un temps.

(L’asma em feia xiular els bronquis a mesura que el fum s’espessia. Tan bon punt alguna se n’adonava, s’afanyaven totes a apagar les cigarretes i a ventar-me amb les mans.)