Coda

No crec que ningú es molesti a comptar els caràcters de cadascuna —o de cap— d’aquestes proses: si és que algú es molestava a llegir-les. Fóra en va, per tant, precisar que la memòria lliure d’un ZX81 era a penes d’uns centenars de bytes; o que el codi ASCII ni tan sols era compatible amb les vocals accentuades del català; i que els codis més moderns, com l’UTF-8, dediquen més d’un byte a cadascun d’aquests caràcters estranys.

Fóra en va, també, perquè aquest joc amb els nombres i els mots, que convertia l’escriptura en una mena de puzzle o mecano, només m’interessava a mi mentre escrivia. Els 1.024 caràcters conformaven el marc, els límits autoimposats. Qui en pogués llegir el resultat —si algú el llegia—, només caldria que jutgés —o, tant de bo, que gaudís— el resultat. I el seu judici, conforme a la brevetat, hauria de ser ràpid, i la sentència executada a l’instant.

(A mi, si més no, m’ha servit per posar fre a la necessitat d’autocorregir-me indefinidament. Ha estat, en aquest sentit, una prova.)

Les ciutats perdudes

Buscàvem una ciutat perduda a la selva tropical. Acampàvem en tendes a la penombra del sotabosc, damunt d’un fang primordial. L’ambient era xafogós. De tot s’emparava la floridura.

Carter parlava de muralles ciclòpies, blocs de basalt ocults per segles de lianes i galeries subterrànies més antigues encara. Dels reports d’un explorador llegendari i dels mites dels indis. Del déu absent i la guerra funesta, armadures i renills, el foc que feia esclatar la pedra. De la devastació i l’exili en el regne enfonsat. De l’avenc i un horror palpitant. De ritus secrets, jeroglígics sagrats, un anell màgic i l’espill que retornava un esguard espantable, un somriure sinistre, una muda declamació. De versos coneguts només dels iniciats, mil vegades recercats, que ningú no gosava pronunciar.

Potser Carter parla massa. La seva facúndia m’atabalava. Ha estat en aquest punt que m’he despertat. Eren quarts de cinc del matí i he entès que les ciutats perdudes, com els amors perduts, no es retroben ja mai.

Je ne sais pas si vous vous souvenez de moi

Hi torne al cap d’un munt d’anys. Recorde molt bé els seus tres noms, però he oblidat completament el seu cognom. El bloc de pisos on vivia ha sofert una certa degradació. La façana necessitaria una bona mà de pintura. I el pati que li donava un aire de Place des Vosges per a rendes modestes agrairia l’atenció d’un jardiner. He entrat al vestíbul. En la bústia que va ser seva —i de la seva amiga Clémentine— hi ha uns altres noms que han estat ratllats. Però sobretot volia donar una ullada a aquells dos ascensors, un més ampli del que era habitual i l’altre estranyament angost. Això sempre ens feia riure.

És dilluns, acabe d’arribar a París i tinc la resta del matí lliure. Per què hi he vingut? De sobte, entre les males herbes del pati, em fa l’efecte que veig Valérie asseguda en un dels bancs de formigó, pàl·lida com una morta, amb un espill a la mà com si continués esperant l’unicorn. Aquesta visió m’espanta i haig de marxar corrents.

(El seu cognom era Kléber.)

Darrera defensa

La vaig veure al monestir de Strahov, en una petita Wunderkammer annexa a la Sala Filosòfica. Ella s’havia fixat sobretot en els llibres. En vam parlar a la nit, en tornar a l’hotel.

—Però era una dent de narval —em va dir—. Totes les banyes d’unicorn que es venien a l’edat mitjana eren dents de narval.
—Sí, fins i tot la de l’esquelet gairebé complet que va fer reconstruir el batle de Magdeburg. Això diuen.
—Que no t’ho creus?
—Vaig llegir que Leibiniz no n’estava molt convençut… Saps qui va ser el primer a sospitar l’origen de tanta banya d’unicorn? Olaus Wormius. El mateix Olaus Wormius que va traduir el Necronomicon al llatí.
—I què em vols dir amb això?
—Res. No he vist mai un narval. Tu n’has vist algun? Trobes que és un animal menys fantàstic que l’unicorn? Ni tan sols es coneix quina funció pot tenir exactament aqueix ullal tan llarg.
—De vegades em desconcertes. De debò que no veig on vols anar a parar.

Enlloc, sens dubte. Només es tractava d’una maniobra de distracció desesperada.

Una eternitat

Una alba gelada al llit sec d’un riu, enfront d’un cementeri. Els cadàvers amuntegats, la sang que en regalimava. Que llarga s’havia fet la nit i que breu el final.

–Us en recordeu, d’aquell sergent que et deixava triar amb quina porra t’apallissaria?
-A mi no m’han deixat triar quina bala em matava.
–Ni a mi tampoc.
–Amunt els cors. Ens n’anem al cel. He vist uns angelets entre els tarongers.
–Devien ser dimonis. El cel no existeix, però l’infern sí.
—M’han foradat la jaqueta, m’han fet malbé tota la roba…
—Si només t’haguessin foradat la jaqueta…

El trontolleig del carro els assossegava. Gairebé com si els engronsessin. Com si tornessin al claustre matern. Els dipositaven formant rengleres, el cap d’un amb els peus del següent, perquè en cabessin més. Quan en completaven una, en començaven una altra.

—Quin ordre!
—Això s’ha de reconèixer.
—Quina pau!
—I durarà anys, ja ho veureu.

Comptava mentalment. Com voleu que compti un mort? Amb els dits no pot.

—Quaranta, si més no.
—Una eternitat.

I remember Spain

Va tornar a elogiar l’heroisme dels marines —en aquesta nova operació imperalista que divulgava la premsa— i es va vantar d’haver participat ell mateix en dues guerres: des d’un despatx, com a oficial d’intel·ligència. Vaig tocar l’ase. M’emprenyava el seu patrioterisme i ell se sentia ofès quan jo defensava el no a la guerra. No era la primera vegada que xocàvem.

—Si els joves nord-americans de la meva generació haguessin fet com vós, la democràcia s’hauria ensorrat a Europa per molt anys. Potser per sempre.
—Els únics joves nord-americans que van venir al meu país van ser els voluntaris de la Brigada Lincoln. Comunistes i companys de viatge. Els vostres governs van preferir sacrificar la nostra democràcia i deixar que s’hi perpetués el feixisme.

M’adverteixen que no és segur per a mi, estudiant estranger, parlar amb tanta vehemència. Però no em preocupa el que em pogués passar, perquè beca i visat venceran prompte. Mentre tramitaven la meva democràtica expulsió, jo ja seria a l’aeroport.

Viatge a Espanya

Ateses les circumstàncies, era normal que s’estenguessin els rumors sobre delators o agents infiltrats. Danvers no va ser aliè a aquesta mena de sospites. Cridaven l’atenció la seva llibertat de moviments i les destinacions dels seus viatges, tan exòtiques com problemàtiques: el Tibet —incorporat a la República Popular de la Xina—, Armènia —Unió Soviètica— i l’Espanya de Franco. No podem esbrinar tot el que buscava en aquests llocs, però hem llegit les seves notes sobre la visita a una ubicació imprecisa de la costa mediterrània, on es conservava el crani d’un ciclop. Esperà tres dies a entrevistar-se amb l’autoritat local. La resposta el sorprengué. Es tractava de les restes d’un avantpassat seu, li digué el capitost. Se les estimava, però s’avindria a lliurar-les a canvi d’una certa suma de diners.

Danvers maleí tricorns, sotanes i sevillanes. L’esborronava el que va qualificar de “primitivisme africà”. El posseïa, sens dubte, un racisme de classe après com a White Anglo-Saxon Protestant.

Com va guanyar Danvers una plaça a Miskatonic

Mentre l’esperava, la secretària del seu tutor li va demanar si podia ajudar-lo amb unes notes que calia mecanografiar. Càndidament va accedir a dictar-li-les i a la segona frase es va adonar del sentit i la procedència reals d’aquell fragment. Però —per això mateix?— no va poder aturar-se i va continuar recitant el full en veu alta, vocalitzant la lletania d’abominables perversions.

L’havien ben ensarronat. El tutor va aparèixer al llindar al cap d’un lapse de temps que podia haver durat uns minuts o llarguíssimes hores. El despatx, mentrestant, s’havia entenebrat.

—Felicitacions —li va dir—. Ara ja ets un dels nostres.

Va deixar anar una riota sinistra. La secretària es va aixecar i se li va arrambar. Reia ella també —com una hiena— quan van marxar ambdós plegats, passadís enllà. Danvers va restar sol amb el seu pànic. Es va passar la nit udolant, fins a la matinada. Al rompent de l’alba es va assossegar prou per agafar l’estilogràfica i signar el contracte.

Una mòmia és una mòmia

M’he aturat davant de l’única mòmia nord-americana de la col·lecció. Arkham, Massachusetts, n’informava exiguament la fitxa. Un exemplar, entenc, valuós, potser un indi Pennacook, tot i que el rictus i els parracs em suggerien més aviat una bubota.

—…una de les adquisicions més recents del museu. La van localitzar l’any passat al despatx del director, quan es va morir d’un infart. Quina desgràcia! La tenia dins de l’armari i van suposar que l’havia presa temporalment, per estudiar-la amb més comoditat. Ja sap com en són, d’excèntrics, els savis d’aquests verals. Va tocar revisar inventaris i vitrines. El cas és que no trobàvem que en faltés cap. Al final van decidir exhibir-la amb les altres, mentre en treien l’entrellat. Quan la col·locàvem, algú va fer un comentari i em vaig adonar que era clavada a aquell professor visitant amb qui va tenir diferències i que es va fer fonedís. Però això a mi rai. Un cadàver [stiff] és un cadàver. Tant se val que tingui quaranta anys com quatre mil.

Arqueologia informàtica

Aquest tros de plàstic que prove a fer servir com a màquina d’escriure electrònica es connecta a un televisor vell, menut, on esforçant-me puc veure què teclege; a una gravadora de cintes de casset, on se suposa que es desen els textos; i a una impressora tèrmica que només s’engega els dies senars.

Avui m’avorria. M’enervava el writer’s block —la síndrome de la pantalla en blanc— i he preferit lliurar-me a una recerca en l’hemeroteca. Segons la revista Byte (vol. 8, núm. 1), açò no seria exactament un Sinclair ZX 81, com em pensava, sinó la seva versió nord-americana: el Timex Sinclair 1000, que va començar a vendre’s per 99,95 dòlars el juliol de 1982.

He explicat el descobriment a Ismael, becari senegalès, que en sabia altres coses i m’ha aportat detalls addicionals sobre la motivació del meu projecte.

—Rice va comprar tot el paquet als encants, de tercera mà. Era un regal per al besnet, però el xaval el va rebutjar, perquè ja tenia un PC, i llavors se li va acudir portar-ho ací.