Das Schnurren

Vaig guanyar el premi de narrativa amb un recull inspirat en l’estada al psiquiàtric, però ara trobe que La vida canina és un títol massa subtil: ningú no podrà evitar que el llibre, quan es publiqui, vagi a parar a la secció d’animals de companyia.

Aquesta nit he somniat que anava a la Fira de Frankfurt —en substitució d’algú, un canvi d’última hora sense temps per a pensar-s’hi— i m’entrevistava un repòrter d’una revista alemanya de gossos, Mein Hund & Ich. Més tard, una agent d’una editorial vienesa em feia una oferta increïble: redactar els guions d’una sèrie de contes per a gossos. Me n’ensenyava un prototip —el disseny, pensat perquè poguessin passar full amb les grapes, em pareixia enginyós, encara que no l’entengués— i em convidava a vi blanc per animar-me a signar el contracte. Jèiem, després d’uns quants brindis, a la seva cambra. Els seus roncs suaus, arraulida contra mi, em sonaven a gata més aviat, però llavors m’he despertat sol a casa i he hagut d’admetre que era jo qui alenava.

L’ultimo appello è da dimenticare

Era dia de festa major. Marieta i Fabrizio em van presentar a les autoritats locals com a professore: el poble italià és respectuós amb els tributs acadèmics, i justament per això em va saber greu, atès que jo no he passat mai de becari. La recepció oficial se celebrava a la planta baixa de l’ajuntament. Per no saber dir que no, vaig acabar involucrat en la representació d’una escena medieval. No n’entenia la trama, però vaig assumir el meu paper. En una cambra tancada, dos homes d’aire greu em van ensenyar l’ús del punyal retràctil amb què simularia la mort de l’emissari d’un senyoriu rival.

En arribar el moment, les coloraines de robes i banderoles, el guirigall, els esbufecs dels cavalls, m’impressionaren. Algú m’agarrà el braç amb més força que no havia transmès jo a l’estocada. L’emissari va empal·lidir. Tothom buscava els dos homes. A mi em van pregar que marxés i que oblidés el que havia passat. En el cotxe, en el viatge de tornada, ningú no va mencionar l’incident.

Logisch-Philosophische Abhandlung

Aquest deu ser l’únic departament de filosofia del món en què es comença l’estudi del Tractatus pel final. És a dir, per la carta de Wittgenstein a Ludwig Von Ficker, en què declarava que el sentit de l’obra és ètic i que la part més important és la que no podia escriure.

També deu ser l’únic que utilitza com a font la separata dels Annalen der Naturphilosophie de 1921, prèvia a la primera edició en forma de llibre. Ni tan sols havia rebut encara el títol definitiu en llatí, suggerit per Moore al cap d’uns mesos. Quan vaig fullejar les fotocòpies en alemany vaig restar esbalaït.

—Això sí que és un llibre rar i no aquella fotesa del Necronomicon.

No va ser res més que un pensament dit en veu alta, un exabrupte. Però, com si hagués esmentat el dimoni o el secretari d’estat, tothom va callar, es van girar cap a mi i arrufant les celles em van fulminar. Silly young man, va remugar O’Brien. I havent pronunciat la sentència, es van aixecar, van recollir els estris i van marxar.

Do you long for her, or for the way you were?

Per comptes de viatge de fi de curs, vam passar un cap de setmana en el xalet dels pares d’un company que, ells sí, eren a l’estranger i no s’havien d’assabentar de l’ús que fèiem de la seva segona residència. Jo era més gran que els altres i guardava certes distàncies. La darrera nit vam escoltar elapés de Llach, de Leonard Cohen i de Jonathan Richman, mentre un dormitori romania ocupat i ella s’havia assegut davant de l’Olivetti, indiferent a les protestes pel soroll del tecleig.

En un sol full, em va traçar un perfil psicològic més acurat que el que m’hagués pogut fer cap professional fins llavors. L’endemà me’l vaig endur dins la bossa i ens vam acomiadar amb un bes a la galta i paraules dolces.

A València vam seguir especialitats diferents i no ens vèiem gaire. Vaig portar el full a emmarcar —em va costar quatre-centes pessetes— i així va presidir els meus darrers anys de llicenciatura.

Quan ens creuem, encara intercanviem salutacions i educats somriures.

Eudoxia era rossa i es pentinava amb llargues trenes

Em va demanar què pensava d’ella. Li vaig dir que era rossa, apassionada i irreflexiva. Era evident que no m’ho hauria d’haver preguntat i jo no li hauria d’haver contestat. Qualsevol altre dia no hauria emprat aquests adjectius per definir-la. Hauria procurat no fer mal a ningú amb l’elecció de les paraules.

Sonava una melodia apegalosa de Neil Diamond i les gerres eren pràcticament plenes. Ens urgia canviar de tema. Va esmentar una pel·lícula de Rohmer i jo li vaig explicar el llibre que acabava de llegir, evocador i enigmàtic, de Constantin Zoubichryn.

Al carrer, quan ja ens havíem acomiadat, em digué:

—Per això no escriuràs mai una novel·la, perquè no entens res, no entens el que fa la gent ni per què ho fa. Seria molt millor que et dediquessis a la filosofia. O a la poesia.

Tenia raó. No hauria de parlar del que no entenc. No solc fer-ho. I, tanmateix, m’hi llance tan bon punt em posen una cervesa o em deixen sol davant d’un processador de textos.

Jo era d’anís

M’enviaven al bar de baix amb els diners comptats i jo pujava amb les dues botelles —perquè n’hi havia que eren de conyac i n’hi havia que eren d’anís— i el cartó de tabac americà. Elles m’ho regraciaven amb un gotet —jo era d’anís— i una nova tanda d’històries: variacions sobre els tràngols que havien passat i els viaranys pels quals van pervenir en aquell casalot del carreró, el mateix en què d’un temps ençà residia jo també.

Tot d’una, un truc a la porta ens interrompia. Esperàvem a saber a quina cridava el proxeneta. Jo n’admirava —n’envejava— unes quantes coses: el coratge, la solidaritat de grup i, encara més, la facilitat per a ordir relats amb sentit. No n’hi veia cap, de sentit, en la meva vida. En aquells anys —en fa disset o divuit, d’això— la meva imaginació restava adormida. Se’m despertaria al cap d’un temps.

(L’asma em feia xiular els bronquis a mesura que el fum s’espessia. Tan bon punt alguna se n’adonava, s’afanyaven totes a apagar les cigarretes i a ventar-me amb les mans.)

Un drac

La seva tesi doctoral versava sobre l’estada de Bertrand Russell a la Universitat de Pequín. M’ho explicava a la seva biblioteca, mentre jo fullejava una primera edició de The Analysis of Mind (George Allen & Unwin, 1921), excel·lentment conservada, i assaboria la copa de scotch que m’havia ofert. Ell, tanmateix, preferia com sempre el vi de Porto.

Ara i adés, jo mirava a través de la finestra cap a les altes muntanyes que s’albiraven urbs enllà.

Em contà el seu viatge. Tingué accés a documentació molt valuosa. Apunts microfilmats d’alumnes de Russell i llibres que li havien pertangut. Entre d’altres, un del qual només recordava —o només recorde jo ara aquest detall— que en una nota al peu s’indicava que encara hi havia dracs a la Xina en temps històrics, mentre que el text principal afirmava que s’extingiren abans.

Per la finestra, al lluny, volava un drac fent giragonses. Aquesta escena, però, la presencià ell, anys enrere, a la Xina, o tots dos plegats a la seva biblioteca? Ja no ho sabrem mai?

Notes per a la memòria final de la beca

Un dels moments crítics en la història de la Miskatonic University seria sens subte la seva clausura el dilluns 7 de juliol de 1958, just quan, paradoxalment, la voràgine maccarthista arribava a la seva fi. Bona part del professorat va patir presó preventiva, llargues i feixugues investigacions i la prohibició temporal de treballar en cap altra institució educativa.

(Ensems, a Pamplona, la premsa local observava que d’uns anys ençà era moda celebrar amb xampany l’esclat del coet anunciador de les festes de Sant Fermí.)

L’activitat acadèmica es va reprendre a mitjan anys seixanta. Primer de forma clandestina. Més endavant, durant l’administració Carter, ja amb el permís dels organismes oficials i la convalidació de títols. Sorprèn constatar que molts dels docents en exercici, encara avui, continuen essent els mateixos que abans de l’episodi repressiu. La seva extraordinària longevitat invitaria a pensar que algú, en algun moment, va culminar les recerques de Paracels.

A l’oficina de correus

S’apropava l’hora de tancar i la cua avançava amb una lentitud exasperant, però no podia deixar l’enviament per l’endemà perquè no estava segur que les còpies arribessin a temps i llavors em podien retirar la beca. Era una d’aquestes ocasions en què sents que la burocràcia i l’univers conspiren contra tu. No es tracta, és clar, de cap mena de pensament racional.

Els funcionaris, de fet, pareixien més encantats que mai, menys diligents, i vés que són, de costum, parsimoniosos. Tenien una visita, un home assegut en una cadira al darrere, i s’entretenien xerrant-hi. Algú d’aspecte poc saludable, amb la cara demacrada i una llangor que feien sospitar la convalescència d’una greu malaltia. Parlava amb un fil de veu. Constanment es giraven per escoltar-lo i aturaven el tràmit que portessin entre mans.

Warren, més tard, m’ha aclarit el cas.

—Es diu Nahum i va morir fa poc d’unes febres d’origen desconegut. Deu haver passat per acomiadar-se dels companys i comprovar com s’apanyen sense ell.

El cau de la bèstia

—El baró de Rothschild circulava per Londres en un cotxe tirat per zebres. A Boston vaig veure una senyora que passejava un porc negre d’allò més bufó. I hem llegit que la policia de Nova York va detenir un individu que acabava de treure de casa, en el Village, un cocodril nan.
—No ens hauríem d’estranyar, doncs, que Dexter vulgui tenir per mascota una aranya gegant?
—Un cranc pelut.
—Per l’amor de Déu… d’on ha tret aquest monstre?
—El va trobar en una batuda en algun bosc perdut i inexplicablement va decidir quedar-se’l, en lloc de portar-lo al laboratori.
–Però algú de vosaltres l’ha vist?
—Jo vaig poder veure l’estat en què té sa casa. Em van encomanar que hi anés per demanar-li el vot en les eleccions departamentals…
—No crec que tingueu cap possibilitat de guanyar.
—La dona de fer feines va marxar i no pot aconseguir una substituta. El passadís, darrere del vestíbul, era ple d’immundícia. No caldrà que us digui que no vaig passar del llindar.
—Algú hauria de fer alguna cosa, senyors.