in fiction

Una eternitat

Una alba gelada al llit sec d’un riu, enfront d’un cementeri. Els cadàvers amuntegats, la sang que en regalimava. Que llarga s’havia fet la nit i que breu el final.

–Us en recordeu, d’aquell sergent que et deixava triar amb quina porra t’apallissaria?
-A mi no m’han deixat triar quina bala em matava.
–Ni a mi tampoc.
–Amunt els cors. Ens n’anem al cel. He vist uns angelets entre els tarongers.
–Devien ser dimonis. El cel no existeix, però l’infern sí.
—M’han foradat la jaqueta, m’han fet malbé tota la roba…
—Si només t’haguessin foradat la jaqueta…

El trontolleig del carro els assossegava. Gairebé com si els engronsessin. Com si tornessin al claustre matern. Els dipositaven formant rengleres, el cap d’un amb els peus del següent, perquè en cabessin més. Quan en completaven una, en començaven una altra.

—Quin ordre!
—Això s’ha de reconèixer.
—Quina pau!
—I durarà anys, ja ho veureu.

Comptava mentalment. Com voleu que compti un mort? Amb els dits no pot.

—Quaranta, si més no.
—Una eternitat.

Algun comentari?

Comment

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.