in contes

L’ultimo appello è da dimenticare

Era dia de festa major. Marieta i Fabrizio em van presentar a les autoritats locals com a professore: el poble italià és respectuós amb els tributs acadèmics, i justament per això em va saber greu, atès que jo no he passat mai de becari. La recepció oficial se celebrava a la planta baixa de l’ajuntament. Per no saber dir que no, vaig acabar involucrat en la representació d’una escena medieval. No n’entenia la trama, però vaig assumir el meu paper. En una cambra tancada, dos homes d’aire greu em van ensenyar l’ús del punyal retràctil amb què simularia la mort de l’emissari d’un senyoriu rival.

En arribar el moment, les coloraines de robes i banderoles, el guirigall, els esbufecs dels cavalls, m’impressionaren. Algú m’agarrà el braç amb més força que no havia transmès jo a l’estocada. L’emissari va empal·lidir. Tothom buscava els dos homes. A mi em van pregar que marxés i que oblidés el que havia passat. En el cotxe, en el viatge de tornada, ningú no va mencionar l’incident.

Algun comentari?

Comment

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Webmentions

  • marieta liked this Article on twitter.com.