in contes

Eudoxia era rossa i es pentinava amb llargues trenes

Em va demanar què pensava d’ella. Li vaig dir que era rossa, apassionada i irreflexiva. Era evident que no m’ho hauria d’haver preguntat i jo no li hauria d’haver contestat. Qualsevol altre dia no hauria emprat aquests adjectius per definir-la. Hauria procurat no fer mal a ningú amb l’elecció de les paraules.

Sonava una melodia apegalosa de Neil Diamond i les gerres eren pràcticament plenes. Ens urgia canviar de tema. Va esmentar una pel·lícula de Rohmer i jo li vaig explicar el llibre que acabava de llegir, evocador i enigmàtic, de Constantin Zoubichryn.

Al carrer, quan ja ens havíem acomiadat, em digué:

—Per això no escriuràs mai una novel·la, perquè no entens res, no entens el que fa la gent ni per què ho fa. Seria molt millor que et dediquessis a la filosofia. O a la poesia.

Tenia raó. No hauria de parlar del que no entenc. No solc fer-ho. I, tanmateix, m’hi llance tan bon punt em posen una cervesa o em deixen sol davant d’un processador de textos.

Reposts

  • El Pont 🎗

Algun comentari?

Comment

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Webmentions

  • El Pont 🎗 liked this Article on twitter.com.

  • El Pont 🎗 reposted this Article on twitter.com.