Longer distance calling

—Setembre de 1926. Un any abans que AT&T inauguri la connexió transatlàntica amb Londres, un mes abans que Houdini mori d’una peritonitis i al mateix temps que Lovecraft començava a escriure “La crida de Cthulhu” a la seva casa de Providence, on s’havia tornat a instal·lar. Un emprenedor anònim va obrir a Nova York un servei telefònic de comunicació amb el més enllà. “Torni a escoltar la seva veu”, incitava la publicitat. “Continuï parlant amb els seus éssers estimats”. Les tarifes eren elevades. L’èxit va ser rotund en cercles de classe alta.
—Per què has esmentat Houdini? Va ser un dels fraus que va destapar?
—Un dels darrers de què es va ocupar. Va provar que espiaven la clientela potencial i que atresoraven un bon arxiu de dades privades, així que era versemblant que haguessin suplantat alguns difunts. Això no explicava la funció d’una estranya maquina de tubs d’èter que hom va trobar després, però la reputació de l’empresa va resultar danyada irremeiablement i va haver de plegar.

Un ornitorinc a l’armari

La companya de pis de Valérie —no li agradava que li digués només Valérie: massa concís, massa ordinari, massa jo?— tenia una amiga que estudiava psicologia. Una vegada els va deixar un test d’empatia i me’l van fer emplenar amb elles. Una altra vegada va ser una prova per a detectar risc de depressió. La lletra menuda em suggeria buscar ajuda: no hi havia pensat. S’ho passaven bomba fent conya amb les meves respostes i amb els resultats que treia. Es va convertir en un costum, una distracció fàcil i barata. Els vaig dir que era una llàstima que la seva amiga no fos biòloga. Si em practiquessin una anàlisi d’ADN, descobririen, per exemple, que tenia el codi genètic d’un ornitorinc. No se m’acudia un animal més rar. Els vaig fer riure. No m’havien pres mai molt seriosament.

Però la nostra relació s’estava tibant. Havia fumat haixix i vaig dir-li Valia. Em va mirar amb tant d’odi que no sabia on amagar-me. Després em va trobar dins d’un armari i em va pegar, però era ella qui plorava.

Et date illi honorem

Eixint de l’estació, el company de viatge irlandès es va deixar caure de genolls a terra davant meu i el vaig rodejar, però en adonar-me que assenyalava amb l’índex el cel fosc, vaig alçar el cap jo també per admirar plegats la visió del caos estenent-se pel firmament. Un caos reptant que infectava l’ordre incipient de les constel·lacions i impedia que prosperés aquell cosmos embrionari, migrat, que hem cregut copsar des dels pitagòrics i des d’abans dels pitagòrics, des dels astrònoms egipcis i babilònics si més no. Un cosmos que ara, en aquest instant prodigiós, se’ns revelava com un engany: una mentida piadosa, una il·lusió infantil.

”Timete Deus…”, va començar a recitar, embarbussant-se, però la nàusea l’aturà i perbocà estrepitosament. Si aquesta agonia era el preu a pagar, jo preferia ignorar el caos i abraçar l’engany. Vaig buscar la petaca, tot confiant que el whisky atenuaria l’empremta indeleble i avui podria tornar a contemplar els estels en pau, com si no hagués canviat res.

Contra els escèptics

M’explicava el concepte tibetà de tulpa: la capacitat de crear objectes —o éssers vius, fins i tot humans— amb l’energia de la ment. Jo me’n reia.

—Tu mateix n’has conegut un.

Es referia al seu criat oriental. Ningú sabia d’on l’havia tret, i darrerament l’havíem perdut de vista.

—M’ha passat com a Alexandra David-Néel. Va agafar vida pròpia i ara s’ha tornat maligne. M’agradaria que l’examinessis abans que l’hagi de destruir.

No hauria calgut, però, que l’enviés al meu apartament dins d’una caixa de fusta. Les escletxes entre els taulons, havien estat disposades perquè pogués respirar, o perquè jo observés la seva esquena peluda, incòmodament corbada, no menys esfereïdora que els seus grunys? Es regirava, era evident que maldava per escapar d’aquella gàbia inclement. Vaig telefonar a Danvers. Ara no podia venir, em va dir, però si tenia pressa em podia dictar la fórmula —ell va usar una altra paraula— que el faria esvanir-se.

Em trobava tan alterat que vaig necessitar tres intents.

Sunday Morning 2018-12-09

Algunes lectures potser remarcables d’aquesta setmana.

Xavier Diez: L’amor liberalitzat

De la mateixa manera que el culte a la novetat i la impossibilitat de construir existències sòlides, de poder gaudir d’un mínim d’estabilitat en la vida professional, la inestabilitat emocional també acabava per esdevenir un fenomen lligat al nou model del capitalisme.

Martin Rees, un “mortista antiquat”

Vicent Partal ens explica que Rees, astrofísic, Astronomer Royal des de 1995, va dir a un grup de defensors de la criònica (preservació d’humans a molt baixa temperatura) “que preferia acabar en una tomba bonica d’una església rural anglesa abans que en un refrigerador californià. Reivindicació que va tenir una resposta tan agra com xocant de part dels seus intelocutors… «Em van ridiculitzar com un mortista (deathist) realment antiquat».”

A Russian city is embroiled in protests over Immanuel Kant

Kant va nàixer a Königsberg, Prússia Oriental. Però des de la Segona Guerra Mundial aquesta ciutat és un enclavament rus (actualment entre Polònia i Lituània) i es diu Kaliningrad. Ara, les autoritats locals volen canviar el nom de l’aeroport i el cèlebre filòsof era l’opció que encapçalava una enquesta en línia. A alguns no els ha paregut bé. “Va escriure llibres incomprensibles que ningú dels que sou ací ha llegit ni llegirà mai”, va proclamar el vicealmirall Igor Mukhametshin en una arenga als seus mariners (YouTube). El clàssic elogi viril de la ignorància. Un grup d’exaltats va pintar la tomba de Kant i un piquet es va organitzar per protegir-la.

Facebook Gave Some Companies Special Access to Users’ Data, Documents Show

Continua el degoteig d’informació sobre els documents interns de Facebook (PDF, 250 pàgines) requisats pel parlament britànic. ”Com qualsevol negoci, vam tenir moltes converses internes sobre les diferents maneres en què podríem construir un model de negoci sostenible per a la nostra plataforma.” D’ací deu venir el problema: van crear una empresa (no una organització sense ànim de lucre com la Wikipedia o l’Internet Archive) sense cap model de negoci, i aquesta contradicció va generar els monstres que ara van eixint a la llum.

“It takes a whole village to raise a child”

Quin és l’origen d’aquesta frase? És realment un proverbi africà? Pareix que sí: “Aquest proverbi Igbo i Yoruba (Nigèria) existeix en diferents formes en molts idiomes africans. El sentit bàsic és que l’educació d’un infant és un esforç comunitari.” Em crida l’atenció que en les versions en castellà, o en català, es parli de ‘tribu’ en lloc de ‘poble’. Es diu que a Espanya la va popularitzar J. A. Marina, però abans d’això Hillary Clinton l’havia utilitzada en el títol del seu llibre It Takes a Village: And Other Lessons Children Teach Us (1996).

Blockchain study finds 0.00% success rate and vendors don’t call back when asked for evidence

“Hem documentat quaranta-tres casos d’ús de blockchain… Hem trobat una proliferació de comunicats de premsa, white papers i articles escrits de manera persuasiva. Però no hem trobat documentació ni proves dels resultats que se suposava que s’obtenien amb blockchain. Tampoc hem trobat les lliçons apreses o els coneixements pràctics que estan disponibles per a altres tecnologies en desenvolupament.” Mentrestant, com en tota bombolla, els intermediaris van fent caixa: per 10.000 €, Fujitsu et dirà si és bona idea utilitzar blockchain en el teu projecte.

Nigeria’s Buhari denies dying and being replaced by lookalike

El president d’un país desapareix durant mesos, per una malaltia no especificada, i posteriorment reapareix negant que sigui un impostor. El secretisme de les altes esferes s’enreda amb l’afecció a crear o a creure en conspiracions. Els casos de suplantació de la personalitat, real o imaginada, els dubtes sobre la identitat, pròpia o aliena, em fascinen. Desvetlen la meva imaginació filosòfica i literària.

Bibliografia

Examinàvem sota el flexo la seva darrera adquisició: un exemplar d’Il newtonianismo per le dame, col·lecció de diàlegs amb què el savi venecià Francesco Algarotti va contribuir a divulgar la Philosophiæ naturalis d’Isaac Newton. A mi em feia recordar, és clar, les lliçons epistolars de Leibniz a Sophie de Hannover i a la seva filla Sophie-Charlotte, publicades recentment amb el títol Filosofia per a princeses.

—El que ens hauria calgut —va remugar Atwood, regirant-se en la butaca— és un Quantum Mechanics for Old Men. Almenys així no hauríem fet tant el ridícul.

Són tots, en efecte, vells, i cap dona forma part del claustre d’aquesta venerable institució. La primera persona del plural es podia interpretar, en el seu cas, com un acte de modèstia, però l’exabrupte era abans que res el reconeixement d’un fracàs col·lectiu, la constatació que havien arribat al final del trajecte i es trobaven en una via morta. De sobte, em vaig adonar de les volves de pols suspeses en l’aire, com àtoms de Demòcrit.

Gramàtica teòrica

—T’ensenyaré un llenguatge secret.
—L’has inventat tu?
—No. L’he après amb un llibre vell.

Recorde que la idea em va parèixer massa infantil, impròpia de la seva edat, fins i tot comptant que tenia un any menys que jo.

Va portar el llibre i me’l va ensenyar. L’havia agafat a casa del seu oncle, llaurador i lletraferit. Era una gramàtica teòrica, sense molts exemples. Ens vam distreure tota la vesprada amb allò. I les vesprades següents també. Ella pensava estudiar filologia anglesa. Jo preferia el llatí i el grec.

Aquesta nit, va dir, compondrem cadascun un missatge i demà l’altre intentarà entendre’l.

Crec que dubtava que jo m’estigués prenent l’estudi prou seriosament i em posava a prova. Li vaig escriure una carta d’amor. Ella va redactar una convocatòria d’una cèl·lula clandestina. El seu germà, aleshores, pertanyia a una organització comunista. Més endavant va ser confident de la policia. Nosaltres, en fi.

Amb els anys vaig entendre que l’aklo només servia per a invocar el dimoni.

Records del Tibet

Wernher von Braun va ser reclutat per l’exèrcit nord-americà i va impulsar el programa espacial de la NASA, però els lames tibetans que els nazis s’havien emportat a Berlín van ser captats per la Miskatonic University —gràcies a les gestions discretes de Randolph Carter, que treballava aleshores a l’Oficina de Serveis Estratègics—, amb la intenció que dirigissin una altra mena de travessia, no cap a l’espai exterior sinó cap al cosmos interior de la ment humana.

Malauradament, després del parèntesi forçós del maccarthisme ja no s’hi van reincoporar. S’havien instal·lat a Califòrnia al començament de la dècada dels seixanta i allà van conformar la competència més notable del budisme zen entre els hippies d’inclinació religiosa.

He pogut comprovar, en tot cas, que perdura al campus el record del seu magisteri i de la seva personalitat. A la botiga oficial de merchandising, hi resten encara uns pocs exemplars de Tintín al Tibet amb les seves dedicatòries apòcrifes, bellament cal·ligrafiades.

Rue d’Auseil

L’autor d’aquells diabòlics poemes en prosa era un misteriós personatge que treballava per a l’ambaixada americana. El tiratge, escàs, es va difondre en els cercles habituals, fins que algú es va esquinçar les vestidures. Es van aixecar sospites sobre l’autenticitat d’algunes escenes i sobre la identitat dels subjectes implicats. Jenkin va tocar el dos, mentre que el seu traductor francès, aclaparat per l’oprobi, es va suïcidar.

Quan el propietari d’un edifici ruïnós de la rue d’Auseil, a la vora de l’Halle aux Cuirs, va delatar el seu darrer llogater, potser aquell comissari es va precipitar a enviar-hi els dos agents més propers. Jenkin s’hi va lliurar sense resistència, en un estat d’aparent —fingida— letargia. Un el va lligar en una cadira i s’hi va quedar vigilant-lo. L’altre va anar a buscar reforços. Qui van trobar, després, lligat —i nu— va ser el primer agent. No es va saber res més de Jenkin en molt de temps.

Entretant, al pis de dalt hi sonava una música que pareixia d’un altre món.

Dades sobre la localització de l’altiplà de Leng

Estudiaven un informe de l’Oficina de Serveis Estratègics que havia format part de l’arxiu Danvers. Vint i tants fulls mecanografiats, més una extensió similar d’esbossos de mapes. Era material original, autenticat. Portava segell d’abril de 1945. L’autor —identificat amb un codi— despatxava a corre-cuita la “hipòtesi antàrtica” per discutir in extenso diverses opcions a l’Àsia Central, en un arc traçat des de la vall del Caixmir fins als deserts de sorra i de glaç de Mongòlia.

Pensava que aquest era un debat ja resolt. Una vegada em van contar que algú havia encarregat una nòvia per catàleg en un entresol del carrer de Colom. Li van ensenyar fotos de dones sud-americanes, eslaves i asiàtiques. L’única que s’ajustava al seu pressupost era oriünda, precisament, d’una certa República de Leng. Els amics d’ell la van conèixer i feien comentaris grollers sobre la seva olor i les robes bigarrades. Em vaig estimar més no explicar-ho per no aigualir la festa a ningú.