Quina gent més rara

Ara que ha merescut alguna notícia i alguna ressenya la publicació d’aquest recull d’entrevistes de The Paris Review (El Aleph, edició a càrrec d’Ignacio Echevarría), no estarà malament recordar que en el web de la revista (theparisreview.com) es pot llegir, i baixar, una selecció molt més extensa d’aquestes mateixes entrevistes, en la versió original en anglès. O repassar la nòmina completa d’enquestats, per dècades.

The Paris Review va ser fundada l’any 1953. Des del primer número, un dels seus plats forts va ser la secció titulada “The Art of Fiction” (després també “...of Poetry”, “...of Theatre”, “...of the Essay”), on cada mes hom demanava a un autor cèlebre per les seves idees i els seus mètodes.

Hores i hores de diversió assegurada, doncs, per a escriptors i lletraferits. Qui no es faria un tip de riure -un riure nerviós, és clar- llegint les angúnies que passava John Cheever per acabar una novel·la. Fins i tot se li apareixia Hemingway en persona i li parlava: “Mai vaig sentir realment la veu de Hemingway, però era conspícuament la seva”. O si preferiu un somriure més calmat i intel·lectual, us recomanaré potser les actituds surrealistes de Blaise Cendrars quan es vantava de tenir guardat en un bagul des de 1917 un poema inèdit, mític (”Au coeur du monde”), que hauria pogut canviar el rumb de la poesia moderna. I d’haver dipositat deu altres obres igualment inèdites en caixes fortes de bancs sud-americans, les quals “si Déu vol, seran descobertes per casualitat algun dia.”

Quina mena de gent més rara que som!