Stanislaw Lem va morir ahir en un hospital de Cracòvia. Tots els articles necrològics que he llegit destaquen Solaris com a obra seva més coneguda, segurament per influència d'una adaptació cinematogràfica nord-americana relativament recent (encara que també esmenten la de Tarkowski de 1972, mil vegades millor). Però els lectors de llibres de butxaca de la meva joventut el coneixíem més aviat per les incisives aventures d'Ijon Tichy, protagonista dels Diarios de las estrellas i del Congreso de futurología.
Almenys en el meu cas Solaris va venir més tard, mitjançant una traducció catalana d'Edicions Pleniluni de 1989 (tiratge 2.200 exemplars, informava la pàgina 4). I també hi hagué La investigación, i les Memorias encontradas en una bañera, que explicava retrospectivament la crisi de la nostra civilització actual, quan un misteriós element microscòpic va fer descompondre's tot el paper arreu del planeta: llibres, diners, documents legals... La informàtica -incipient- tampoc no hi pogué fer res: "Se llamaban 'cerebros electrónicos' en función de la misma exageración, comprensible sólo desde una distancia histórica, que indujo a los arquitectos de Asia Menor a creer que la altura de la torre del templo de Baa-Bel alcanzaría el cielo.»
Lem no era pas un escriptor de ciència-ficció. Era tan sols un escriptor, un dels bons. Pareix que això, els americans, en algun moment mig ho van entendre. L'edició d'avui del Levante es fa ressò d'una anècdota ben sucosa:
En 1973 Lem fue nombrado miembro honorífico de la asociación de los Escritores de Ciencia Ficción en América, de la que posteriormente fue expulsado por criticar el bajo nivel de la literatura de ciencia ficción estadounidense. En 1976 la asociación quiso readmitirle, pero Lem rechazó la propuesta.
29 de març de 2006