L'immortal
En la distància, més enllà de l’habitació, més enllà de l’edifici on està situada l’habitació, sent el lleu crit d’un ocell -potser un corb, potser una gavina, no ho pot distingir.
Paul Auster, Viatges per l’Scriptorium (Edicions 62, 2007).
Aquesta frase em va colpir. Em va colpir la idea que en alguna circumstància hom no pogués destriar una gavina d’un corb. El blanc del negre, gairebé.
Però després vaig entendre que el motiu d’aturar-m’hi no era únicament aquest. Més aviat es tractava d’una nova manifestació d’egotisme, tot i que aquesta vegada inconscient. Vegeu quin passatge del meu recull La vida canina em va venir a la memòria:
Un dia, en sortir de la feina vam trobar una gavina morta damunt de les llambordes. Tot i que el Màrius, després de temptejar amb la punta del peu el volàtil exsangüe, va jurar i perjurar que es tractava d?un corb i el Cubells va insistir que devem ser, pel cap baix, a mil quilòmetres del mar...
Una coincidència ben austeriana, val a dir. És el perill d’afeccionar-se a la novel·les d’Auster. La nostra intel·ligència és narrativa i emprem models narratius per representar-nos el món i les nostres vides. Llegeixes massa Auster i de sobte comencen a passar-te certa mena de coses.
Ara deixaré de parlar de mi ni que sigui un moment i tornaré als Viatges per l’Scriptorium, la darrera novel·la d’Auster, on l’autor s’homenatja a si mateix i es concedeix la immortalitat a la manera d’aquella elit robinsoniana de La invención de Morel, la narració de Bioy Casares declarada perfecta per Borges1). Convertir-nos en personatges -literaris, cinematogràfics- pot ser l’única aproximació a la immortalitat que ens és permesa, però no deixa de ser una forma d’immortalitat precària -mortal- i subsidiària.
Una novel·la, en tot cas, difícilment apta per a qui no sigui lector fidel i acèrrim d’Auster: fa l’efecte que, per apreciar la broma, com a mínim cal haver llegit unes quantes de les seves obres anteriors i guardar el record dels noms dels personatges i d’algunes situacions rellevants.
