Comentari de textos

Ara que ha merescut alguna notícia i alguna ressenya la publicació d’aquest recull d’entrevistes de The Paris Review (El Aleph, edició a càrrec d’Ignacio Echevarría), no estarà malament recordar que en el web de la revista (theparisreview.com) es pot llegir, i baixar, una selecció molt més extensa d’aquestes mateixes entrevistes, en la versió original en anglès. O repassar la nòmina completa d’enquestats, per dècades.

The Paris Review va ser fundada l’any 1953. Des del primer número, un dels seus plats forts va ser la secció titulada “The Art of Fiction” (després també “...of Poetry”, “...of Theatre”, “...of the Essay”), on cada mes hom demanava a un autor cèlebre per les seves idees i els seus mètodes.

Hores i hores de diversió assegurada, doncs, per a escriptors i lletraferits. Qui no es faria un tip de riure -un riure nerviós, és clar- llegint les angúnies que passava John Cheever per acabar una novel·la. Fins i tot se li apareixia Hemingway en persona i li parlava: “Mai vaig sentir realment la veu de Hemingway, però era conspícuament la seva”. O si preferiu un somriure més calmat i intel·lectual, us recomanaré potser les actituds surrealistes de Blaise Cendrars quan es vantava de tenir guardat en un bagul des de 1917 un poema inèdit, mític (”Au coeur du monde”), que hauria pogut canviar el rumb de la poesia moderna. I d’haver dipositat deu altres obres igualment inèdites en caixes fortes de bancs sud-americans, les quals “si Déu vol, seran descobertes per casualitat algun dia.”

Quina mena de gent més rara que som!

Diu que la Conselleria de Sanitat demana als pacients quines creences professen i amb quina freqüència van a missa.

I la de Transports també. Aquest matí, mentre passava l’abonament per la cancel·ladora, el conductor de l’autobús m’ha preguntat si jo creia en Déu.

-Doncs no sabria què dir-li -he contestat-. Sempre m’ha paregut suggestiva la filosofia de Spinoza, per a descriure la qual hom va inventar el terme panteisme. Però també hi ha qui opina que això no és més que un ateisme camuflat. Si Déu és a totes les coses, potser es dilueix massa i al final s’esvaeix.

L’home m’ha contat que ell és evangelista i que la congregació a què pertany no li permet menjar porc, ni ballar.

-Vostè -s’ha interessat-, sí que pot?

-Sí -li he reconegut-, però ara no vull, gràcies.

A aquella hora, tant de matí, l’interrogatori m’estava importunant i he decidit tallar en sec. Me n’he anat al fons del cotxe i m’he assegut. De primer no m’he adonat que el passatger de la dreta era el meu confessor. Però tenia la cara del president de la Generalitat.

-Pare -li he dit molt sincerament-, em penedeixo de tot.

Ell m’ha etzibat:

-No em toque els collons, Bellver.

En Francesc Capdevila ens anuncia que el proper número -el que en farà 15? de NSLM serà el darrer i jo encara tenia pendent dir a algú que l’anterior -el 14- m’havia semblat un dels millors. Per al meu gust potser excel·lien, per damunt d’un nivell general molt alt, la historieta de Max (la visió del mar darrere de la murada, el descobriment del gènere que transporten els vaixells), les il·lustracions de Jim Woodring a pàgina completa, l’inventari de somnis de Roger Omar (vegeu elmonstruodecoloresnotieneboca.com) o l’adaptació de Fernando Pessoa per Juan Berrio.

Vaig tenir l’ocasió de descobrir en un bon moment (el Víbora, l’edició espanyola de Métal Hurlant) que el còmic era una mitjà d’expressió amb tantes i tan adultes possibilitats com qualsevol altre. Per sort la literatura no es redueix als germans Grimm, ni el cinema a Disney. Des de llavors he anat buscant sempre on assaciar la meva fam i set de tebeos. Max i Pere Joan poden estar segurs que no els traurem els ulls de sobre.

(Dos apunts del bloc Con C de Arte: la nota de premsa de NSLM i un petit homenatge.)

Borges, en el pròleg de Elogio de la sombra (1969):

No soy poseedor de una estética. El tiempo me ha enseñado algunas astucias: eludir los sinónimos, que tienen la desventaja de sugerir diferencias imaginarias; eludir hispanismos, argentinismos, arcaismos y neologismos; preferir las palabras habituales a las palabras asombrosas; intercalar en un relato rasgos circunstanciales, exigidos ahora por el lector; simular pequeñas incertidumbres, ya que si la realidad es precisa la memoria no lo es; narrar los hechos (esto lo aprendí en Kipling y en las sagas de Islandia) como si no los entendiera del todo; recordar que las normas anteriores no son obligaciones y que el tiempo se encargará de abolirlas.

En el fragment següent del programa “A Fondo” de TVE -de 23 d’abril de 1980- Joaquín Soler Serrano repassa amb Borges aquestes “astúcies”. Podríem destacar-ne que Borges demanava a sa mare els trets circumstancials que necessitava per als seus contes, p. ex. els noms de flors o plantes, coses que ell no sabia.

En la distància, més enllà de l’habitació, més enllà de l’edifici on està situada l’habitació, sent el lleu crit d’un ocell -potser un corb, potser una gavina, no ho pot distingir.
Paul Auster, Viatges per l’Scriptorium (Edicions 62, 2007).

Aquesta frase em va colpir. Em va colpir la idea que en alguna circumstància hom no pogués destriar una gavina d’un corb. El blanc del negre, gairebé.

Però després vaig entendre que el motiu d’aturar-m’hi no era únicament aquest. Més aviat es tractava d’una nova manifestació d’egotisme, tot i que aquesta vegada inconscient. Vegeu quin passatge del meu recull La vida canina em va venir a la memòria:

Un dia, en sortir de la feina vam trobar una gavina morta damunt de les llambordes. Tot i que el Màrius, després de temptejar amb la punta del peu el volàtil exsangüe, va jurar i perjurar que es tractava d?un corb i el Cubells va insistir que devem ser, pel cap baix, a mil quilòmetres del mar...

Una coincidència ben austeriana, val a dir. És el perill d’afeccionar-se a la novel·les d’Auster. La nostra intel·ligència és narrativa i emprem models narratius per representar-nos el món i les nostres vides. Llegeixes massa Auster i de sobte comencen a passar-te certa mena de coses.

Ara deixaré de parlar de mi ni que sigui un moment i tornaré als Viatges per l’Scriptorium, la darrera novel·la d’Auster, on l’autor s’homenatja a si mateix i es concedeix la immortalitat a la manera d’aquella elit robinsoniana de La invención de Morel, la narració de Bioy Casares declarada perfecta per Borges1). Convertir-nos en personatges -literaris, cinematogràfics- pot ser l’única aproximació a la immortalitat que ens és permesa, però no deixa de ser una forma d’immortalitat precària -mortal- i subsidiària.

Una novel·la, en tot cas, difícilment apta per a qui no sigui lector fidel i acèrrim d’Auster: fa l’efecte que, per apreciar la broma, com a mínim cal haver llegit unes quantes de les seves obres anteriors i guardar el record dels noms dels personatges i d’algunes situacions rellevants.

A hores d’ara crec que ja no cal afegir res més sobre el famós videokitsch perpetrat per la Santa Aliança o Majoria Majoritària político-econòmico-multimèdia (Fabra-Aguilé-Ger). Per anar avançant, seria molt més convenient que passéssim a qualsevol altra cançoneta del mateix disc:

CDUniverse: Homenaje A La Comodidad Valenciana

1. Lolita De La Bounty
2. Nadie Me Quita Mis Vacaciones En Castellon
3. Amor En Alicante
4. Piel Con Piel
5. Flores De Valencia
6. Falleras
7. Meua Valencia
8. Chatunga
9. Acercate A Espana
10. Ellos Estuvieron Alli

Que comenci, sisplau, qui hagi escoltat alguna altra d’aquestes dolces melodies patriòtiques. I que la posin també al youtube o on sigui.

(Em sorprèn el silenci del meus paisans o comunitans del sud d’Almenara. És que se senten per ventura més satisfets que nosaltres els castellonencs amb les respectives performances de Luis Aguilé?)

(A propòsit: Aguilé demà en fa setanta-un. Per molts anys. Es una lata...)

Aquesta setmana, el nostre conseller de Justícia va denunciar públicament les amenaces de mort d’ETA a diverses personalitats de la judicatura. La policia, tanmateix, pensa que les cartes havien estat escrites i trameses per un capellà de Burjassot afectat de problemes mentals.

Levante, 31 de gener de 2007: Detienen a un sacerdote de Burjassot por las falsas cartas de ETA enviadas a juristas.

Levante, 1 de febrer de 2007: Peralta achaca las cartas amenazantes de un cura a la laxitud de Zapatero ante ETA.

Levante, 2 de febrer de 2007: La juez ordena el traslado a un psiquiátrico del cura detenido por falsas amenazas de ETA.

Ahir, llegíem que un acte públic convocat per la consellera de Turisme -sector campista- va ser interromput per una xaranga contractada pels seus “companys” del sector saplanista.

Levante, 1 de febrer de 2007: Una charanga zaplanista boicotea la rueda de prensa de la consellera de Turisme.

El frenesí fue tal que el propio Ripoll entregó una espada, de cruzado, al conseller Peralta para que actuara como capitán de la improvisada comparsa, reto que ejecutó sin rechistar.

Ja ens ho sol advertir l’Isern de tant en tant que la lectura d’El País pot resultar poc saludable. I caldrà donar-li la raó. L’altre dia hi reincideixo i m’hi trobo dos articles semblantment espatarrants. El primer era una arenga en clau “liberalnacionalista” de l’ínclit intel·lectual Muñozmolina, destinada sens dubte a esvalotar el corral i a embravir els galls. L’altre, també de tema gal·linaci, però ubicat en coordenades geogràfiques més remotes, era una nota d’agència segons la qual un nen xinès de quatre anys, fill d’un butaner, hauria matat 443 pollastres a crits en una granja.

Contes xinesos: i espanyols. I això que es tracta, se suposa, d’un periòdic civilitzat, modern i seriós, ves per on.

(Fa anys que tinc la impressió que les agències ens intoxiquen amb notícies de la Xina més aviat estranyes i poc creïbles. Quin podria ser el motiu? Fomentar la idea que ells són diferents, incomprensibles, inquietants? L’amenaça groga de tota la vida... I l’origen d’aquestes pseudoinformacions? El mateixos mandarins? La Trilateral? Dels altres contes i amenaces adés esmentats, més propers, fóra millor no parlar-ne. Mai. D’altra premsa tampoc, no val la pena.)

Qüestió d’estils:

estil
[1369; del ll. stilus ‘estaca; tija; punxó d’escriure; manera d’escriure’]
...
5 CRON 1 Manera de computar el començ de l’any.
 2 estil bizantí Estil que fa començar l’any l’1 de setembre.
 3 estil de la Nativitat Estil que anticipa el començ de l’any al 25 de desembre.
 4 estil de la Pasqua (o francès, o de la Passió, o de la Resurrecció) Estil que posposava el començament de l’any al dia de Pasqua, el qual era mòbil.
 5 estil de l’Encarnació Estil que feia començar l’any el 25 de març; es dividia en estil florentí i estil pisà.
 6 estil florentí Estil de l’Encarnació que posposava el començament de l’any dos mesos i vint-i-quatre dies.
 7 estil modern (o de la Circumcisió) Estil segons el qual l’any comença l’1 de gener.
 8 estil pisà Estil de l’Encarnació que anticipava el començament de l’any nou mesos i set dies.
 9 estil venecià Estil que posposava el començ de l’any a l’1 de març.
...

S’han escrit contes sobre aquest tema fins i tot des d’abans que els publicistes descobrissin el filó. Entre molts altres, suposo, els següents:

• “Una faula”, de Robert Fox, en Sudden Fiction o Ficción súbita (Anagrama). Un noi agafa el metro el primer dia de feina, coneix una noia i el revisor es disposa a casar-los abans que arribin a la parada.
• “Ómnibus”, de Julio Cortázar, en Bestiario (Alfaguara, Punto de lectura). El noi i la noia aconsegueixen baixar abans que el trajecte, que ha esdevingut un malson, acabi malament.
• “Idil·li en tramvia”, de Josep Carner, en Contes del noucentisme (Granica). Quan la noia estrangera i rossa baixa, el narrador descobreix que és coixeta, pobra.

Em fa pensar en açò l’idil·li de les nostres autoritats amb el fals tramvia, que ells es complauen a anomenar emfàticament “transport de via reservada”, o també “bus guiat”, tot i que no pareix que sigui més que una versió actualitzada del vell troleibús que ja va recórrer Castelló en mil nou-cents seixanta i tants.

Sigui com vulgui, la primera línia anirà en línia recta des de l’Àgora de la Universitat fins al Parc de Ribalta. Abans, però, caldrà construir un nou pont per sobre del Riu Sec i això retardarà la inauguració almenys fins setembre. Diuen, tanmateix, que l’avinentesa de les eleccions pot fer convenient que al maig circuli ja “en proves”, encara que s’hagi d’aturar en arribar al riu.

M’imagino uns cansats viatgers -entre els quals, potser, una parella de nous enamorats- que són amablement convidats a baixar del vehicle en una mena d’atzucac, davant d’un riu sense aigua d’allò més semblant a la fi del món, i em convenço una vegada més que la vida imita l’art, com va deixar escrit Oscar Wilde. Tenia més raó que un sant (i això que ell no n’era molt, de sant). Sens dubte els guionistes d’alguns polítics d’ací són genis no reconeguts de la literatura fantàstica.

La retirada de Toni Cucarella: jo tampoc no me la vull creure. Perquè no vull i sobretot perquè en les seves declaracions no entenc que digui que deixa totalment d’escriure, sinó de publicar, o d’intentar viure d'escriure:

...He aparcat les novel·les començades, no penso escriure per publicar, si més no durant una temporada llarga. Ara la literatura és per a mi una afició.

(D’altra banda, no caldrà que insisteixi que comparteixo alguns dels seus motius: el rebuig d’imposicions polítiques o editorials -un model de llengua, uns gèneres, uns temes, uns formats- que posen tota mena d’entrebancs a allò que tinguis a dir i com vulguis dir-ho.)

Benvingut, doncs, a l’amateurisme. Com en aquella pintada, real o apòcrifa, en un barri pobre de Buenos Aires fa uns quants anys: “Bienvenida, clase media”. Perquè escriure a estones tampoc no és Xauxa. Treure temps de la son, d’on no n’hi ha, del mal humor. Dubtar sempre que el problema sigui la falta de temps. Però seria pitjor no escriure: escriure, per a nosaltres, és molt més que una afició.

Em vaig declarar partidari de riure, ans que plorar, i per tant he de dir que jo també em congratulo d’aquest pacte de l’esquerra amb el nacionalisme valencià. Podria adduir altres arguments en favor d’una coalició: contraposar, per exemple, la possibilitat d’una nova política en tres dimensions a la monomania unidimensional dels nostres governants d’ara mateix. Però segurament no cal. Com ha dit Morera, l’emprenyamenta que han agarrat Paquito & co ja pareix prou motiu per a alegrar-se’n i compensa qualsevol numerologia pessimista.

Em sorprèn, tanmateix, que cervells tan preclars hagin circumscrit les connexions malignes del pacte a l’anomenat “entorn” del “moviment basc d’alliberament... nacional” (josemari dixit). Per si de cas els haguessin fallat la documentació, els assessors, els seus braus ideòlegs, em prenc la llibertat d’oferir-los ací les deu1) referències següents:

1. Fidel Castro
2. El Vietcong
3. Fu Manxu
4. El general Cabrera
5. El Maquis
6. Els Mau Mau
7. La Mano Negra
8. La Mano que aprieta
9. La Maçoneria
10. El Moro Mussa

D’una carta de Txèkhov a Gorki:

Un consejo más: al corregir las pruebas, suprima, cuando sea posible, los atributos y los adverbios. Pone usted tantos atributos que al lector le cuesta asimilarlos y se cansa. Cuando escribo: “El hombre se sentó sobre la hierba”, resulta comprensible, porque es claro y no retiene la atención. Por el contrario, resulta pesado para la cabeza y poco comprensible si escribo: “Un hombre alto, de pecho hundido, estatura mediana y barba pelirroja, se sentó sobre la hierba ya pisada por los paseantes; se sentó sin hacer ruido, tímidamente, mirando a su alrededor con temor”. Ese pasaje tarda en entrar en la cabeza y la literatura debe entrar de golpe, en un instante.

Antón P. Chéjov, Sin trama y sin final. 99 consejos para escritores. Alba Editorial, 2005.

Ahir em va arribar per correu l’Index to the Fiction and Poetry of H. P. Lovecraft elaborat per S. T. Joshi i publicat per Necronomicon Press. Una eina indispensable per a l’erudit o el manegueta que ens permet constatar, per exemple, que el pare del terror materialista esmenta dues vegades Barcelona (en "Cool Air" i en The Case of Charles Dexter Ward) i una vegada València ("Cool Air"), però mai Madrid

01/12/2006 #enllaç permanent