La nostàlgia, Chirico i jo

El fragment del capítol sisè titulat “La nostàlgia de l’infinit” -pel quadre de Chirico- es podria posar en relació amb el conte “Un grapat d’il·lusions”, del recull Allò que és meu (el meu primer llibre, de 1993, del qual renego discretament). Com si l’hagués reescrit, o repensat, però sense aturar-me a rellegir l’original. En tots dos hi ha introspecció, sexe casual i angst (per dir-ho a l’americana) en una localitat turística.

La comparació permetria valorar:

1. Si n’he après alguna cosa, de l’ofici d’escriure. Ja ho jutjarà qui vulgui: ara mateix no goso tornar a llegir un text publicat fa tant de temps, que no m’és permès per tant de rectificar.
2. Que vell m’he fet i en algunes coses -en les actituds, en les manies, en les pors- que poc he canviat. Potser només en els detalls, en les formes: p. ex. ara trobaria ximple i faroner pretendre, com vaig fer llavors en el pròleg, que aquest afer de la turista italiana es va esdevenir realment.

Aquesta nova versió té una altra vegada una mida molt breu, menys de mil paraules, que és amb la que em solc sentir relativament còmode, la que em permet tancar el text més satisfactòriament. És més rar, d’altra banda, que hagi reeixit a compondre el relat sense posar en joc cap element de tipus fantàstic. Ja ho he dit, que em faig gran.