De classe popular

No sé on vaig llegir que a Yves Chaland -un dels continuadors d’Hergé més celebrats i el més plorat: va morir molt jove en accident de cotxe- li sobtava la despreocupació de Tintín pels diners: no se’l veia mai treballant de debò, no tenia horaris, viatjava en tren, en vaixell o en avió i dormia en cars hotels. Fins i tot abans que el seu amic Haddock es fes ric i que a ell li’n toqués una part.

Chaland era de classe baixa i se’n feia creus. Per això el seu heroi més tintinesc, Freddy Lombard, no tenia mai ni cinc i passava grosses penúries.

En Això no és tot, les referències a Tintín són òbvies des del nom del país on s’instal·la Beauvoir: Bordúria. O, en el cas del capítol del qual acabo d’enllestir el primer esborrany, des del títol: L'orella escapçada.

Però Tintín no és pas un referent literari. Sí que n’és evidentment el meu admirat Joan Perucho. Potser, a la manera de Chaland, jo voldria ser un Perucho de classe popular. Amb un sentit de la fantasia que no difereix gaire del seu, però menys catolicista i menys tradicionalista que ell. Menys beat i menys carca, vaja.