Diari de Bordúria

De receptes per a escriure i per a millorar allò que s’ha escrit, n’hi ha en abundància. Cadascú ha de trobar quines li convenen més.

Una de les que faig servir últimament és aquesta: després d’enllestir el primer o el segon esborrany, 1) suprimir la meitat dels paràgrafs (no contar-ho tot, no avorrir) i 2) desdoblar les frases que queden, perquè sé que tendeixo a concentrar excessivament l’expressió i aquesta densitat de vegades les fa indigestes, males de passar.

(Voltaire, en els Set discursos en vers sobre l’home: “El secret d’avorrir és dir-ho tot.”)

No sé on vaig llegir que a Yves Chaland -un dels continuadors d’Hergé més celebrats i el més plorat: va morir molt jove en accident de cotxe- li sobtava la despreocupació de Tintín pels diners: no se’l veia mai treballant de debò, no tenia horaris, viatjava en tren, en vaixell o en avió i dormia en cars hotels. Fins i tot abans que el seu amic Haddock es fes ric i que a ell li’n toqués una part.

Chaland era de classe baixa i se’n feia creus. Per això el seu heroi més tintinesc, Freddy Lombard, no tenia mai ni cinc i passava grosses penúries.

En Això no és tot, les referències a Tintín són òbvies des del nom del país on s’instal·la Beauvoir: Bordúria. O, en el cas del capítol del qual acabo d’enllestir el primer esborrany, des del títol: L'orella escapçada.

Però Tintín no és pas un referent literari. Sí que n’és evidentment el meu admirat Joan Perucho. Potser, a la manera de Chaland, jo voldria ser un Perucho de classe popular. Amb un sentit de la fantasia que no difereix gaire del seu, però menys catolicista i menys tradicionalista que ell. Menys beat i menys carca, vaja.

Borges, en la seva ressenya d’El planeta silenciós de C. S. Lewis (revista El Hogar, 10 de febrer de 1939; volum 4 de les obres completes) feia notar que l’autor pareixia saber-ho tot sobre els escenaris del seu relat:

Hay novelistas cuyo texto nos da la impresión de abarcar y hasta de agotar cuanto se imaginan; C. S. Lewis, en cambio, tiene -lo juro- más conocimientos de Marte que los registrados en este libro.

Per a la consistència d’un relat -de qualsevol mida- sens dubte és bo que l’autor sàpiga molt més que allò que aflora explícitament en el text. Que conegui bé el rerefons dels personatges i de la trama, que tingui totes les dades i que seleccioni el que cal explicar i com s’ha d’explicar. Heus ací doncs un breu esbós cronològic de la vida de Beauvoir.

1956 Beauvoir naix a Castelló. Per raons que s’han esmentat en un altre lloc -i que desenvoluparem en un altre moment- és orfe i passa els primers anys de sa vida a la Casa Provincial de Beneficència.

1967 Als onze anys és acollit per uns oncles (el parentiu real és aquest: la “tia” que l’acull era cosina d’una cunyada de sa mare).

1974 Detingut per la policia política del règim, és traslladat probablement a València i torturat. Qual el solten, en lloc de tornar a Castelló, arriba a Barcelona en circumstàncies poc clares.

1982 Beauvoir torna a Castelló. Estudia al Col·legi Universitari.

1985 Es trasllada a València per acabar la carrera de Filosofia.

1991 Obté el títol de doctor amb la tesi Lògica i deliri en Über Gewissheit de Ludwig Wittgenstein. Al setembre s’incorpora com a professor de Cultura Europea a la Universitat Jaume I de Castelló, recentment creada.

1992 Guanya un premi literari amb el recull Contes psiquiàtrics, que es publica l’any següent.

1993 Beauvoir es trasllada a París amb una beca d’estudis postdoctorals. La seva estada es prolongarà molt més enllà dels dos anys previstos inicialment.

2001 Sense beques, ni feina, ni cap altra font d’ingressos, Beauvoir es troba en un atzucac. Per mitjà d’un conegut, aconsegueix un contracte com a professor visitant a l’Escola d’Alts Estudis de Szohôd, capital de Bordúria (vg. Això no és tot).

2002 Al maig, els bombardejos de l’OTAN provoquen una diàspora a Bordúria. Després de passar uns mesos a Budapest, Beauvoir torna a Castelló, on obrirà un gabinet psiquiàtric d’orientació psicomàgica.

2003 Una denúncia fa que Beauvoir hagi de tancar el gabinet i toqui el dos (vg. El Llibre de tòpics), probablement amb destinació a París.

El fragment del capítol sisè titulat “La nostàlgia de l’infinit” -pel quadre de Chirico- es podria posar en relació amb el conte “Un grapat d’il·lusions”, del recull Allò que és meu (el meu primer llibre, de 1993, del qual renego discretament). Com si l’hagués reescrit, o repensat, però sense aturar-me a rellegir l’original. En tots dos hi ha introspecció, sexe casual i angst (per dir-ho a l’americana) en una localitat turística.

La comparació permetria valorar:

1. Si n’he après alguna cosa, de l’ofici d’escriure. Ja ho jutjarà qui vulgui: ara mateix no goso tornar a llegir un text publicat fa tant de temps, que no m’és permès per tant de rectificar.
2. Que vell m’he fet i en algunes coses -en les actituds, en les manies, en les pors- que poc he canviat. Potser només en els detalls, en les formes: p. ex. ara trobaria ximple i faroner pretendre, com vaig fer llavors en el pròleg, que aquest afer de la turista italiana es va esdevenir realment.

Aquesta nova versió té una altra vegada una mida molt breu, menys de mil paraules, que és amb la que em solc sentir relativament còmode, la que em permet tancar el text més satisfactòriament. És més rar, d’altra banda, que hagi reeixit a compondre el relat sense posar en joc cap element de tipus fantàstic. Ja ho he dit, que em faig gran.

Potser per por que, enmig de tanta contundència editorial, no us oblidéssiu de mi abans que aconsegueixi enllestir aquest pròxim llibre (la meva lentitud a l’hora d’escriure ja fa temps que és objecte de bromes i comentaris d’altra mena entre els amics i coneguts) he pensat que fóra oportú oferir-vos-en un petit avançament.

(Gairebé com fan els autors mediàtics: però ells en suplements dominicals ben escollits i molt poc abans que es publiqui l’obra.)

Jo, ja us ho imagineu, m’he de limitar a un PDF, que consta de:

1. Un capítol complet, el corresponent a novembre de 2001, amb un relat pretesament escrit per en Charles Beauvoir -”L’arrencarcors”-, inspirat en un passatge truculent de L’escuma dels dies de Boris Vian. Exercici que em serveix per burlar-me de mi mateix, del meu sentimentalisme tan característic.
2. El pròleg del futur llibre, on se suposa que el meu jo escriptor de debó (Carles Bellver) hauria d’explicar-vos a vosaltres els lectors de què va tot plegat això de Beauvoir -el narrador fictici- i el seu fals dietari. Malauradament, però, la meva tendència a fabular m’hi porta a mentir descaradament sobre mi mateix i les meves circumstàncies. De manera que cada cop que m’hi fico vaig afegint noves capes de ficció, sense voler, per damunt de la ja remota realitat. Per sort són mentides òbvies. Ningú no es creurà que jo me’n vagi enguany a fer fortuna a Frankfurt!
3. Per acabar-ho d’embolicar, hi ha també un resum de les ventures i desventures de Beauvoir a Bordúria: un esbós que vaig redactar inicialment per a ús privat, a fi de tenir-ne una visió de conjunt i convèncer-me que podia fer-me’n càrrec. Que podia tirar endavant...

Això no és tot 1r avançament (PDF 400 KB)