En el cèlebre conte "El perseguidor" de Julio Cortázar, el saxofonista boig i genial -personatge inspirat en Charlie Parker- explica al crític de jazz que entre la parada del metro d'Odéon i la següent -un minut- ha estat capaç de rememorar amb morositat, amb tots els detalls, diversos episodis de la seva vida, inclosa mot a mot, nota a nota, una llarga cançó que li cantava la mare quan era petit: tot plegat en un minut. Aquesta paradoxa temporal és una de tantes experiències estranyes que l'obsedeixen.
Jo, molt més vulgar, avui he tancat els ulls a la parada de la Farola -al bus: a Castelló encara no tenim metro- i en tornar a obrir-los al cap d'un segon ja érem dues parades més enllà, a l'avinguda de Borriana. És a dir, a l'inrevés que el saxofonista: a mi el temps no em condeix. O que passo molta son.
7 de febrer de 2006