Diari

L’alcalde, el vicealcalde i els regidors de Kathmandu

Potser els pares i les mares d’alumnes del col·legi Herrero sí que exageren, com ha dit algú, el perill que suposa aquesta ominosa grua. No m’estranyaria gens: els pares -i les mares- tendim a patir, fins i tot excessivament, pels nostres fills o filles. Per això ha hagut d’intervenir l’Ajuntament, que és com si fóra el pare -o la mare?- de tots els ciutadans. I llavors, en l’exercici de la seva responsabilitat, algun regidor ha puntualitzat que tant de dret tenen els pares a preocupar-se per la seguretat dels seus fills, com té dret igualment el propietari del solar annex a edificar-hi un habitatge.

Qui ho podria dubtar, que tot són drets: el dret públic i el dret privat. I el nostre Ajuntament ja sap com conciliar-los. És a dir, que té ben clares les prioritats. El que va davant, va davant. I el que no, una mà davant i l’altra darrere. Primer li van donar al propietari del solar els permisos de construcció pertinents i després van col·locar unes tanques a fi d’impedir que a l’hora del recreo els xiquets i les xiquetes es posin a jugar justament a la meitat del pati que queda davall de la grua, amb la innocència i la imprudència que els caracteritzen, pobrets, criatures.

Al cap i la fi, ací no ha passat mai res: “...la seguretat de l’obra”, ha insistit el vicealcalde Javier Moliner, “revist total garantia, com qualsevol obra que s’executa a Castelló”.

En llegir aquestes declaracions bàsicament tranquil·litzadores, a mi em ve al pensament que van tenir sort d’estar de viatge, els amos d’aquella casa del carrer Bisbe Salinas, que va caure el mes passat per causa i per culpa d’una altra obra qualsevol que feien -executaven- al costat. Encara que no calia, potser, que se n’haguessin anat tan lluny: al Nepal, diu la premsa que hi eren. Si s’haguessin estat a casa, m’imagino que l’Ajuntament no hauria tingut cap problema a posar-los-hi unes tanques per tal que en una distracció no passessin, per exemple, al menjador, a la cuina o a la habitació de l’àvia. Si no ixen vostès de la seva habitació, els podrien haver advertit, no correran cap risc. Els tècnics ens asseguren que només s’enderrocarà l’altre tros de la casa. I facin el favor de posar-se aquests cascos, no siguin imprudents.

No sé, doncs, si cal que l’alcalde es molesti a redactar un “pla de seguretat” com el que ara afirma que no té el col·legi Herrero “porque los padres estaban en otra dinámica”. Encara que jo pensava que era responsabilitat i obligació de l’ajuntament garantir que existeix aquest pla, independentment d’eventuals “dinàmiques” (què diantre deu voler dir amb això?).

De la mateixa manera que em pensava que l’Alberto Fabra i companyia havien promès repetidament que el farien, el pla en qüestió. Això és que deuen ser polítics d’aquells avesats a incomplir promeses, tant de grosses com de petites. Però de debò que no sé si cal que es molesti per quatre pares ansiosos i sobreprotectors. Deixeu-lo treballar, si us plau, que ell ja té bona cosa de faena, sobretot de molt alt nivell.

Spiegelman va argumentar que en una època en què els tebeos ja van deixar fa temps de gaudir d’una posició central en la nostra cultura de masses, una de les poques oportunitats de supervivència -o mera pervivència- del còmic consisteix en el seu reconeixement acadèmic i institucional. Crec que en va dir “un pacte amb el diable”: posar-lo sota protecció, si es pot, als museus i a les universitats, de manera que sigui estudiat i almenys no es perdi per sempre, que duri una mica més.

Des d’aquest punt de vista, que s’hagi instituït un "premi nacional" sens dubte és una bona notícia per a tots els qui apreciem el còmic com a forma d’expressió artística.

I des del punt de vista d’algú que es va emportar una sorpresa i gairebé un susto en topar el seu nom imprès a la pàgina sis de Bardín el superrealista, doncs que li hagin atorgat a en Francesc Capdevila aquest guardó la primera vegada que es concedeix, lògicament també és una grandíssima i boníssima notícia, és clar que ho és, i tant que sí. Enhorabona.

Segons els càlculs de l’ínclit James Ussher (1581?1656, arquebisbe anglicà d’Armagh i primat d’Irlanda) el món va ser creat per Déu Nostre Senyor tal dia com avui, 23 d’octubre, de l’any 4.004 abans de Crist. Basava la seva tesi, és clar, en la Bíblia: en les genealogies de l’Antic i del Nou Testament. Però també va emprar les Taules Rudolfines d’en Johannes Kepler, molt superiors a les prussianes i a les alfonsines. La ciència, com ha de ser, per a servir-vos a vós i a Déu.

Ara mateix aquest món només tindria, doncs, sis mil i pocs anys d’edat, exactament sis mil onze. I a mi, que tot plegat em pareixia molt més antic: gastat i espatllat i tot. Quan es degué començar a malmetre? En quin moment de la Història s’accelerà el seu envelliment? Aviat, això segur, no molt més enllà del setè dia. Per Tots Sants, potser.

Augusto Monterroso, en “Breve, brevísimo” (Literatura y vida):

Si a uno le gustan las novelas, escribe novelas; si le gustan los cuentos, uno escribe cuentos. Como a mí me ocurre lo último, escribo cuentos. Pero no tantos: seis en nueve años, ocho en doce. Y así.
Los cuentos que uno escribe no pueden ser muchos. Existen tres, cuatro o cinco temas; algunos dicen que siete. Con ésos debe trabajarse.

Crec que darrerament (si més no els darrers quinze anys) l’ansietat m’ha fet escriure massa i amb massa presses. M’agradaria encetar en qualsevol moment una fase de calma i lentitud.

(”L’esperit modern de la pressa”: uns pocs mots que vaig subratllar la primera vegada que vaig llegir La línia d'ombra de Joseph Conrad.)

Justament ara, el joc aquest de triar deu llibres que t’emportaries a una illa deserta potser fa una mica de mala espina. Per allò de no donar idees: no fos que la supermajoria política que anorrea aquest país pensi de debò a deportar els rebels

Darrerament s’ha sentit a parlar fins i tot de propostes d’emigració massiva de valencians. Però si en som tan pocs com indiquen els vots, segurament ací hi ha un adjectiu que sobra. No ens caldria pas cap Madagascar: amb l’illa de Tabarca i les Columbretes ja n’hi hauria prou i massa. I estaríem ben prop, gairebé com a casa.

(Pel que fa a a la interrupció d’aquest magnífic bloc, Vent d Cabylia, estic segur que serà temporal. L’autor mateix confessa en l’últim apunt -de 28 de maig, un mal dia!- que espera tornar. Una vegada vaig acusar-lo de pessimista. El temps ha demostrat que no n’era prou i jo un ingenu. Però siguem si cal pessimistes de debò i no per això deixem d’escriure, si us plau. No busquem cap “benefici social objectiu” en l’escriptura, perquè són dues coses que tenen una difícil relació. Diguem amb Pavese: “Jo començo a escriure amb la partida és perduda. No s’ha vist mai que escriure un poema hagi canviat les coses.”)

Les persones ben informades ens hem assabentat darrerament de la presència de centenars d’efectius d’origen romanès, polonès, portuguès i d’altres nacionalitats neocomunitàries, una mena de legió estrangera oculta en magatzems i cases abandonades, en establiments de caritat o fins i tot en les cambres de convidats de les mateixes autoritats municipals, pertot arreu de la nostra benvolguda província de Castelló.

Per si de cas, jo ja vaig sol·licitar el vot per correu. Sincerament, m’estimaria més passar a recer el diumenge 27, atès que em fa molta topar-me al carrer aquest exèrcit d’ombres tolkienià que hagi eixit dels caus a pagar favors o deutes històrics. Una quinta columna d’ocasió, a les ordres d’un poder ciclopi1) ben conegut que vol tornar a imposar una vegada més la seva llei. Dura llei, per cert, que no pareix que tingui res a veure en realitat amb les lleis, no ens confonguéssim, sinó més aviat amb un cert tipus de repartiment de la riquesa: repartiment entre uns pocs amics, és clar, perquè si fos entre molts ja no seria riquesa. Tot just seria moneda menuda.

Si no ho he entès malament -però és que costa creure-ho- demà la Generalitat Ex-valenciana1) procedirà a tancar els repetidors d’Acció Cultural, sufragats per subscripció popular, que ens han permès fins ara a bastants irredempts i fins i tot a persones aparentment normals veure la televisió dels veïns del nord, rojoseparatistes i ateus: arquetips del mal i de tots els tripartits possibles.

Confesso públicament, tanmateix, que em pareix que podré continuar veient-ne l’emissió per satèl·lit: juntament amb la televisió basca, la canària, Al Jazeera i el teletienda. O altres canals varis potser encara més perversos, si tal extrem fos possible. Per no parlar d’Internet, Vilaweb o el Youtube.

Demano, per tant, exigeixo, que els mateixos sipais, guàrdies de camp2) o policia de muntanya encarregats de desendollar el repetidor3), passin per ma casa en baixar del Bartolo i m’apaguin totes les pantalles, que em treguin tots els cables. Que em facin aquest favor, jo els ho agrairé. Segons l’hora puc convidar-los a orxata amb fartons o a un plat de paella amb cervesa Turia. Em cuidaré molt, però, de parlar-los en valencià, perquè un de l’AVL m’ha dit que valencià i català són la mateixa llengua i qualsevol dia la prohibeixen.

Res de nou. El de sempre. Però la frontera d’Uganda cada dia és més prop. Ningú -ni tan sols aquells que s’odien i es menyspreen a si mateixos, que també en conec a grapats- no es mereix que el governin l’autoodi, la ignorància i la voracitat destructiva, canibalesca, sense més límits ni fre que l’avarícia. Ja n’hem tingut prou i massa.

25/03/2007 #enllaç permanent