Extra! Censurat al Levante?!!
Observo amb sorpresa, en fullejar aquest matí l'extra de les festes de la Magdalena del Levante de Castelló, que no hi és l'articulet que se'm va demanar i que vaig remetre bastant puntualment a la redacció local.
L'errada, descuit o digueu-ne com vulgueu -no crec pas que sigui cap altra cosa- encara té més gràcia si anem a la pàgina dinou del diari, on es dóna notícia de la "reunión" o "tradicional cena previa" de "los colaboradores del especial de Magdalena". A la foto sí que hi sóc -en primera línia, com si tal cosa- però a la llista de noms també manco, circumstància que em converteix en un d'aquells tipus entranyables i patètics que fan el que sigui per eixir a la foto. Passava per allí i m'hi vaig colar :-o
Contra els follets de la impremta, o de l'edició, tenim la Internet. Us adjunto doncs ací baix el text complet d'aquest article misteriosament desaparegut.
Festes i alliberament
Carles Bellver Torlà
carles[punt]bellver[a]gmail[punt]com
17 de febrer de 2007
No és cap secret que la vitalitat present i la perdurabilitat demostrada per les festes de la Magdalena al llarg de més de quatre segles, s'explicarien en gran mesura -si calguera explicar-les- per la seua capacitat camaleònica d'adaptació: processó penitencial o commemoració del trasllat segons el moment històric. O conforme al gust de cadascú, patriòtic orgull de genealogia o menjar i beure: ritu dionisíac -bàquic- d'anticipació d'una primavera que ja s'acosta.
També sap tothom que aquestes transformacions tenen el seu clímax l'any 1945, amb la reinvenció de la Magdalena -reciclatge, ampliació- com a festes majors de la ciutat. Al nou règim -novíssim i victoriós- no li venien gens bé les Festes de Juliol, aleshores les principals. La corporació municipal les havia instituïdes en 1839 en record del setge carlí d'un parell d'anys abans, quan les tropes de Cabrera passaven per aquestes contrades cercant botí, en una de les seues ràtzies, i van amenaçar directament la nostra vila. D'aquell episodi ens venen la mitificació del caràcter liberal de Castelló i l'obelisc del Parc de Ribalta, que la primera Comissió Gestora del nou ajuntament franquista es va afanyar a tombar i el primer ajuntament de la transició va tornar a erigir per a gaudi de tots els demòcrates.
Resultava d'allò més lògic, doncs, que en acabant de la guerra el bàndol vencedor es proposara reemplaçar les festes liberals per unes altres de més tradicionalistes. Els historiadors Ferran Archilés i Maria Folch han estudiat com, en aquella avinentesa, les nostres autoritats municipals -provinents en molts casos de les files del regionalisme, del valencianisme conservador; entre altres "sabuts" de la Castellonenca: Àngel Sánchez Gozalbo, Lluís Revest...- van decidir recórrer a una festa ja existent, ben arrelada, però a més a més políticament bastant neutra. Podrien haver triat les festes de la Mare de Déu de Lledó, molt vinculades a la dreta catòlica, i no ho feren. Aquesta neutralitat els permetia ser més integradors, no deixar fora ningú per raons estrictament polítiques -partidistes- i per tant ser més efectius a l'hora de refermar els valors tradicionals -inclosa la llengua- que conformaven el seu ideari. La Junta Central de Festejos es va crear l'any 1944. L'any següent ja es van fer les Festes amb l'estructura actual, cavalcada del Pregó inclosa. I amb gran èxit de crítica i públic.
Òbviament un sano regionalismo no feia mal a ningú. Menys encara si no era res més que un sa localisme, ni tan sols convergent sinó més aviat divergent d'altres localismes veïns, com ara les Falles de València o de Borriana. A més a més els nostres regidors s'esforçaren -i hi reeixiren del tot- a inserir-lo en el quadre de valors del règim. L'any 1942, l'alcalde de Castelló havia proclamat que "el síntoma más decididamente representativo del retorno de los pueblos hacia su vigor espiritual, es el resurgir de las fiestas tradicionales." L'any següent, amb relació a la processó del Castell Vell, el Mediterráneo (el nostre periòdic germà de la Prensa del Movimiento) destacava "la buena disposición de las autoridades hacia estas manifestaciones de evidente arraigo popular."
En aquesta història dels orígens, tanmateix, hi ha una altra dada potser menys coneguda que per contrast realça encara més l'espenta de la Magdalena: l'any 1939, la facció més ultra del règim ens va endossar unes altres festes de nova planta, les denominades Fiestas de la Liberación, amb la intenció de commemorar cada 14 juny l'entrada dels nacionals a Castelló. Així es va fer i la data es va seguir celebrant segurament fins la mort de Franco, però sense autèntic fervor. La competència era forta i la comparació descoratjadora. En 1946 el Mediterráneo s'expressava amb continguda preocupació: "El que la conmemoración del traslado de Castellón sea recordada con grandes fiestas festivas, no es inconveniente para que la Liberación sea honrada con grandes actos de otro orden..." (de la sintaxi i de l'estil, no en direm res).
Però això rai. Ja hem dit que el govern admetia de bon grat el localisme i de fet n'eixia reforçat. Martí Domínguez Barberà, també valencianista i conservador, president de la premsa valenciana i director de Las Provincias, va ser el mantenidor del primer certamen literari de les noves Festes de la Magdalena. Segons les cròniques va aprofitar l'ocasió per traçar un abrandat paral·lelisme entre la baixada del castell i l'"alliberament" de Castelló en 1938. Justament per això, insistia, cal que hi tornem cada any el tercer diumenge de quaresma. I rematava: "cuaresma de penitencia, cuaresma de sensatez".
Però els temps canvien i el món pega moltes voltes. El Zeit Geist -que diria un filòsof alemany- flueix, progressa inexorablement. El Genius Seculi dels romans, certament ara va per un altre costat. Una de les contradiccions culturals del capitalisme consisteix a promoure l'hedonisme ans que l'austeritat. Heus ací, doncs, que seixanta i tants anys més tard la Junta de Festes i Castelló Cultural ens van sorprendre tot anunciant com a esdeveniment estel·lar l'actuació de Village People i d'altres icones musicals pel cap baix ambigües. Els joves d'ara no sé si els coneixen, però els que ja no som tan joves ens recordem ben bé d'aquells xicots fornits, que cantaven i ballaven disfressats de policia, de cap indi, de paleta, de motorista... És clar que aleshores encara no sabíem anglès i no enteníem les lletres sobre els albergs del YMCA, uns llocs on podies anar a buscar "amics" i on no calia que "t'ho feres tot tu sol", però cal dir que alguna cosa ja ensumàvem.
Quan jo era menut contaven que, en alguna visita a Castelló, els Cors de l'Exèrcit Rus havien entonat el Rotllo i Canya per allò de quedar bé amb els nadius. Per motius semblants, ja m'estava imaginant que algun d'aquests novaiorquesos tan carnavalers s'hauria de disfressar de gaiatera la nit del 17 de març. Una altra mena d'"alliberament", sens dubte. Potser només hauríem trobat a faltar l'artista valencià adoptiu Rafael Conde, àlies el Titi. El que cantava "Libérate". Sumem a tot això els Moros d'Alqueria i que enguany algun sector ha decidit celebrar les seues "arrels islàmiques" (sic). N'hi haurà que hi veuran la decadència d'Occident, una desnaturalització de la raça: la llarga mà de Zapatero, l'enemic per antonomàsia d'Espanya i -per tant- de la província de Castelló. Cridaran: campe qui pugue!
Cadascú que pense com vulga -o com puga-. Jo confesse que m'emocione, se'm fan els ulls molls amb aquestes fotografies de l'Auditori en les quals el reclam d'alguna diva del pop o de la música disco aconsegueix reunir alegres drag queens amb* significades autoritats municipals no menys llustroses. Ja ho deia aquell alcalde franquista que he citat adés: "el cultivo de lo costumbrista es privativo de los regímenes verdaderamente *populares" (la cursiva és meua). Llàstima que aquest gest valent que honrava els nostres ens culturals i festers s'haja frustrat a última hora en caure del cartell els Village People. Fa poques setmanes, amb presses i corregudes i sense donar grans explicacions, els van reemplaçar pels Blues Brothers. Aquells de la roba formal i les ulleres fosques: una imatge homologada que sens dubte ens és d'allò més familiar. Però no crec que hi haja cap motiu per a pensar en canvis imposats per elements recalcitrants: els ultres de tota la vida. Més aviat supose que deuen haver estat els imponderables del show business.
10 de març de 2007