Reivindicació de l'amateurisme

Em considere per damunt de tot un amateur: m’agrada fer les coses en primer lloc per plaer -pel plaer de fer-les bé i d’aprendre a fer-les bé-, tant en l’exercici de la meva professió com en altres activitats que m’interessen. Particularment en aquesta d’escriure.

Pel que fa a l’oposició amateur/professional, no crec pas que els diners, un salari, embrutin una feina, però em pareix igualment obvi que cobrar o pagar no garanteixen per se una bona execució. Trobe absurd parlar elogiosament d’algú com a “professional” o usar pejorativament “aficionat” com se sol fer. El món va ple de contraexemples.

(D’altra banda, seria força improbable que la mania d’escriure la mena d’obres d’art que em complau llegir -les que voldria inconfessablement haver escrit: la “Metamorfosi” de Kafka, suposem, o “A Esmé...” de Salinger- pugui constituir ni ara ni mai un ofici reconegut i remunerat. Sé que Salinger cobrava sumes elevades per cada conte venut al New Yorker, però aquest mercat va tenir una durada efímera. Kafka treballava per a una casa d’assegurances. Kavafis era funcionari del Ministeri d’Obres Públiques. Etc. etc. És cert que uns pocs literats tenen la sort d’ingressar una milionada pels seus llibres, o per impartir quatre conferències l’any. O per un argument convertit en cinema. Però això no és treballar: és una sort, la sort de no haver de treballar. O si t’hi dediques, a tot això, serà una feina que tindrà tan poc a veure amb la literatura com qualsevol altra. I que et deixarà més o menys temps que una altra per a escriure.

Ho diré d’una altra manera: a què vol jugar cadascú? Jo, prefereixo jugar a Kafka.)

(Contra l’amateurisme, amb relació a l’invent funest de la Internet -blocs, wikipèdies, youtube etc.- podeu llegir si us sobra temps l’Andrew Keen, o molt millor el comentari crític de Genís Roca.)