Això no és tot
Més que d’algun lloc, sempre marxem (ens n’anem) d’algú. De vegades (tot sovint), de nosaltres mateixos.
-Jaume Subirana, Adrada.Abans de res deixeu-me dir-vos amb veu ben baixa i el rictus un pèl somrient, com és que encara tinc els ulls fixats contra l’espill, com és que hi ha algú que, escèptic, ebri i maldestre, encara cerca la taverna dels Déus pels carrers de Quimera.
-Manel Garcia Grau, Constants vitals.
Això no és tot ha estat un intent de donar als meus contes la forma -i el fons?- d’un fals dietari, escrit per un altre jo: en Charles Beauvoir, personatge fictici que ja apareixia com a instigador de tot plegat en un dels meus llibres anteriors (vg. el pròleg i l’epíleg de La vida canina.
La narració se situava temporalment entre setembre de 2001 i maig de 2002. I geogràficament en un país centreeuropeu imaginari, Bordúria, més o menys inspirat en dos tebeos de Tintín: El ceptre d’Ottokar i L’afer Tornassol.
D’abril a novembre de 2007 vaig documentar l’escàs avanç d’aquest projecte en cinc o sis apunts d’un nou bloc: Diari de Bordúria. En el futur, ja veurem com acaba açò, si és que acaba. Haurà de ser, en tot cas, un altre any.
