Tebeos

Lorenzo Gómez, TOS núm. 9

Sorprenent que el suplement Babelia d'El País ressenyi un còmic: l'extraordinari Jimmy Corrigan, el chico más listo del mundo, de Chris Ware. Tot i que per justificar-se hagi de dir-li "novel·la gràfica" i precisar que es tracta d'una cosa a mitjà camí entre el tebeo i la literatura, o un tebeo amb pretensions literàries. (L'Avui publica ressenyes de còmics cada setmana, escrites per Josep Gàlvez.)

Per cert: lamento tant com tothom que El Víbora vagi, diuen, camí de desaparèixer. El Víbora té sobretot un gran passat i per a mi és gairebé sinònim de la meva afició als còmics. Hi vaig arribar després de passar les etapes prèvies de rigor (Bruguera, Vértice, Toutain...) i va suposar la coneixença d'un mitjà d'expressió artístic i adult, tan apte com qualsevol altre per a comunicar tota mena de continguts.

Malgrat els mals averanys, per tant, d'El Víbora, com a lector trobo que els tebeos gaudeixen ara mateix d'una salut estupenda. Els que he comprat aquest darrer mes -TOS, NSLM, Dos veces breve- m'han permès llegir un munt d'històries remarcables d'autors propers i llunyans: Linhart, Juan Berrio, Alberto Vázquez, Fermín Solís, Lorenzo Gómez, José Carlos Fernandes, Miguel B. Núñez, el ja esmentat Chris Ware, etc. També es publiquen àlbums de qualitat, això que El País prefereix anomenar "novel·les gràfiques": vegeu per exemple l'interessant La guerra de Alan, d'Emmanuel Guibert, primer capítol de les memòries d'un soldat americà que es va quedar a viure a França.

Tenim, doncs, bons tebeos i bons autors. Que no es venguin o no es comprin és un altre tema. I no sé de cert si és així. Potser passa quelcom semblant a allò que deia Lepape sobre el mercat editorial: concentració empresarial, hegemonia nord-americana, rendibilitat immediata, publicitat contra qualitat, etc. I potser té raó Spiegelman que l'únic futur possible del tebeo està en el reconeixement acadèmic com a vuitè o novè art (o el número que sigui: em descompto). Només que això, en el nostre context immediat de badoqueria, em sembla altament improbable. Almenys a curt termini: a la llarga sempre és possible que hom acabi imitant els francesos. Si vam copiar la veneració del cinema...

(En el TOS núm. 9, la historieta de Lorenzo Gómez "La chica que traducía novelas de Paul Auster" fa referència a una d'aquelles anècdotes del quadern vermell.)