Polly Morgan, Solum 31

Aquestes vesprades he estat rellegint els Cuentos únicos recopilats per Javier Marías per a Siruela. El propòsit d'aquella antologia de contes fantàstics i de por era fer justícia a una sèrie d'autors anglosaxons que només van encertar el blanc una vegada i per aquesta raó quantitativa no han merescut passar a la història de la literatura. La selecció inclou peces memorables i esgarrifoses com "Así niego a Beelzy" de John Collier, "Cómo se hace un hombre" de Richard Middleton o "Mirad allí arriba" d'Herbert Russell Wakefield.

Però la que més m'ha xocat és "Polly Morgan" d'Alfred Edgar Copper. Aquesta història de fantasmes, romàntica i trista, il·lustra novament allò que deia Tolkien de l'humus de la ment: que les històries que escrivim es nodreixen de tot allò que hem llegit o sentit o pensat i que vam oblidar. La vaig llegir per primera vegada l'any 92 o 93 i ja no me'n recordava gens. Almenys conscientment, perquè ara em sembla que l'eco de "Polly Morgan" és palès al meu conte Solum 31 d'octubre de 2000. No és que siguen iguals: canvien tant el punt de vista de la narradora com la resolució, però ja no dubte d'on em va venir la idea de fer entrar per la finestra un tendre esperit disposat a fer companyia a qui ho necessita. Fins i tot pense que potser vaig escriure "Solum 31", sense jo saber-ho, perquè no em podia conformar amb aquell final tan desesperançat.