El darrer Magazine dominical del Levante/La Vanguardia inclou un article de Joan Francesc Mira titulat "San Vicente Ferrer en el tiempo de los milagros". Mira ens esbossa breument el perfil de taumaturg ("autor de meravelles") de Sant Vicent i de pas promociona el seu llibre Sant Vicent Ferrer. Vida i llegenda d'un predicador, premi Nacional de la Crítica.
L'enquesta de canonització de Sant Vicent, en 1455, va donar per bons un total de 873 miracles. No sé si un dels més xocants, el que va tenir lloc a Morella, figurava en aquella llista. Diuen que una vegada van convidar a dinar el sant en una casa de la capital dels Ports. La mestressa, ofuscada pel compromís, en veure que no tenia carn va sacrificar el seu fill, un xiquet menut. El va trossejar i el va guisar. Sant Vicent, però, va endevinar la malifeta i va recompondre immediatament la criatura. Els artistes la representen dreta i nua damunt de la taula, entre plats i perols.
Mira opina que el miracle de Morella és difícilment superable. El compara amb guariments i amb altres ressurreccions menys meritòries i conclou que "...no hay duda de que ganaría el premio de honor en cualquier competición universal de milagros." Crec que comet una exageració, víctima, potser, d'un excés patriòtic. Un professor tan saberut, d'erudició reconeguda, sens dubte no ignora que aquest miracle és còpia d'un altre anterior atribuït a Sant Nicolau de Bari. A més a més aquest el va executar per triplicat: els seus beneficiaris van ser tres infants esquarterats per un carnisser, amb la qual cosa hauria d'endur-se ell el premi.
Això ho sé per un article de mossèn Alanyà publicat al butlletí d'AMYC (Amigos de Morella y Comarca), però es pot comprovar consultant qualsevol enciclopèdia. Atribuir més i més miracles a un sant és una manera d'augmentar-ne el prestigi. I també pel prestigi les ciutats es disputaven la propietat dels sants. Sant Nicolau de Bari en realitat era de Mira -vegeu quina coincidència-, a l'Àsia Menor, fins que els italians van organitzar una expedició l'any 1087 per aconseguir les seues relíquies. Després va ser el Sinterklaas dels holandesos i el Santa Claus dels anglosaxons.
La literatura fantàstica té ramificacions diverses. Una és la metafísica, segons Borges. Les vides de sants en són una altra. Algun dia us contaré el miracle de la cama negra de Sant Cosme i Sant Damià, precursors dels trasplantaments, o els fets sobrenaturals de la Santa apòcrifa de Vilafamés.
30 de setembre de 2002