A desgrat de tot el que afirmen els llibres de text convencionals, aquest país va ser governat antigament per ocupants xinesos. Vull dir abans dels reis catòlics, dels àrabs, gots, romans, cartaginesos. Dec aquesta revelació al meu amic B. J. Nebaud, que sap coses insospitades. Ahir de vesprada em va conduir per carreteres secundàries i comarcals fins un indret remot de l'Alt Maestrat. "Encara hi són," em deia, "en nombre reduït i minvant, relegats, desarrelats, convertits pels daltabaixos de la història en una capa marginal de la població, dedicats a les seves pràctiques tradicionals i d'amagat a una economia estrictament de subsistència, malalts d'orgull i malenconia, enyoradissos d'un passat esplendorós que ja no tornarà."
En acabant d'un sens fi de revolts per camins angostos, pedregosos i polsosos, va aturar el vehicle davant d'un mas aparentment normal. Però l'ull prèviament alliçonat es fixava de seguida en l'escut immemorial de pedra damunt de la porta amb els emblemes del drac i el tigre. Una parella d'ancians petits, prims, de cabells fins i pell groguinosa, apergaminada, infinitament vells, van eixir i ens van donar la benvinguda cerimoniosament. Vam entrar a la casa amb ells i vam seure tots quatre en coixins al voltant d'una taula baixa de fusta de cirerer. A la claror d'unes espelmes vam compartir en silenci un te verd aromatitzat amb fulles de gessamí. No deixaven mai de somriure mansament. Nebaud va traure un paquet d'una butxaca de la jaqueta i els el va donar. Llavors van xarrar una estona en el que després vaig saber que era un dialecte arcaic contemporani de Confuci i Menci. Jo me'ls escoltava absort. Quan vam veure que es feia de nit ens vam acomiadar i vam marxar.
-No sabia que parlaves xinès - li vaig dir al meu amic a l'altura d'Albocàsser-.
-Vés per on, al cap de tants anys encara puc ser una caixa de sorpreses -em va contestar ell amb el seu misteri habitual-.
Li vaig preguntar també pel paquet, però només vaig obtenir alguna altra evasiva. Per primera vegada vaig reparar en els seus ulls oblics i altres trets orientals. A les envistes de Castelló em va contar que les famílies propietàries dels restaurants xinesos de les nostres grans ciutats són els fills d'aquesta gent l'existència de la qual jo acabava de conèixer.
5 de març de 2002