Martí Domínguez lligava ahir al suplement Quadern d'El País ("Ornitorincs vs. cosmopolites") dos articles recents de Vicente Verdú i Félix de Azúa. No és que meresquen més comentaris, sobretot el de Verdú. Azúa almenys té el mèrit d'escriure bé i la seva imatge dels romàntics com "un congrés d'ornitorincs que parlen idiomes intraduïbles", tot i que no sigui justa, té la qualitat d'allò fantàstic i risible.
Les imprecacions de Verdú contra romanesos, catalans i altres usuaris de llengües menors són una altra cosa. Per què aquesta dèria contra nosaltres i la nostra mania innòcua d'escriure "per a uns pocs"? Deu ser perquè els que gaudeixen com ell de tribunes privilegiades i prebendes inexorablement són afectats de grans pretensions, que els entelen l'esperit i els impedeixen copsar aspiracions massa modestes. Jo, de debò que els cinc o deu milions o els que sigui que entenen el català, o els pocs o molts milers que tenen costum de llegir-hi, no me'ls acabaria mai. En canvi em faria vergonya signar uns textos fatus i malcarats com els d'ell i que els pogués llegir tanta gent. Millor escriure en vernacle en una pàgina web i passar tranquil·lament desapercebut...
Els arguments de Verdú són tan febles, tan fal·laços, que fa mandra refutar-los. Només diré que puden a petició de principi, a conclusió preconcebuda. Vés per on és precisament el castellà l'idioma que garanteix quelcom més que una "projecció casolana", merament "domèstica". No hi ha doncs cap necessitat d'advocar per una koiné encara més nombrosa o àdhuc única: per exemple l'anglès, el xinès o l'esperanto. Fórem extremistes o malvats globalitzadors! Hi ha "llengües que prosperen i altres que decauen", però al castellà que no li toquin ni un pèl.
Llàstima d'anys perduts llegint Wittgenstein i Davidson, per culpa dels quals em costa creure que hi hagi idiomes mútuament intraduïbles. Suposo que tant el romanticisme com la Il·lustració admeten matisos. Si bé és natural que els nostres idiomes siguin diversos i les diferències resultin complicades a la pràctica, estic segur que si hi ha voluntat de pau per ambdues parts els ornitorincs, criatures rares, ens podem entendre amb els borrecs, els braus bramadors i tots els altres remugants majoritaris d'aquests voltants.
15 d'octubre de 2004