Martí Domínguez cita avui Giorgio di Chirico al suplement "Quadern" d'El País, edició valenciana:
"Si avui el meu mestre Mavrudis estiguera a Roma podria donar classe a tots els nostres 'genis' moderns i ensenyar-los que abans de ser cezannians, picassians, soutinians o matissians i abans de tindre l'emoció, l'angoixa, la sinceritat, la sensibilitat, l'espontaneïtat, l'espiritualitat i altres bajanades per l'estil, farien millor aprenent a fer una bona i bella punta al seu llapis i intentant després dibuixar bé un ull, un nas, una boca o una orella." (Memòries de la meua vida)
Crec que ací la paraula clau és 'abans': aprendre la tècnica sens dubte és un primer pas essencial. Però una relació dialèctica com aquesta deu ser més complexa que això. També hi ha qui diu, precisament, que l'obra de Chirico (la seva pintura metafísica) va perdre en gran mesura l'encís quan ell "va aprendre a dibuixar": quan va millorar la seva tècnica i, tot sabent per fi retratar un nas, ser fidel a una perspectiva clàssica, es va decantar tardanament pel realisme.
10 de febrer de 2005