Campaneta o Wendy

Josep Ballester escriu una pàgina en Posdata -el suplement cultural del diari Levante- cada dos divendres. La setmana passada (avui és el torn de Muñoz Puelles) evocava la vida torturada de James M. Barrie i les circumstàncies de la seva creació més cèlebre, Peter Pan.

Jo també vaig conèixer aquesta faula trista i meravellosa quan era molt menut i també en la versió de Disney, però no directament al cinema com Ballester, sinó per mitjà d'un llibret il·lustrat. Se'm va quedar gravada per sempre l'escena final, quan els xiquets han tornat a casa i veuen allunyar-se el vaixell des de la finestra. El llibre de debò el vaig llegir molt més tard. Devia tenir dinou anys i recordo que em va sobtar la coincidència de fons amb el Primer Manifest del Surrealisme d'André Breton, que acabava de llegir just abans: l'aposta per aquesta altra realitat que des d'aleshores només a estones he deixat de creure que existeix, més enllà i més endins que la quotidiana de les aparences enganyoses i les decepcions. I, d'altra banda, aquell regust amarg i cruel que no esperava trobar-hi.

He de reconèixer, però, que jo he preferit sempre Wendy a Campaneta, al contrari que l'articulista. Això, igual que els trets de l'obra de Barrie, també s'ha de poder explicar per les circumstàncies i el temperament de cadascú. Ballester deu ser ni que sigui una mica punk i jo més aviat blanenc.