Vargas Llosa, bon escriptor i intel·lectual migrat, reitera avui en El País si fa no fa els mateixos pseudoarguments que Boadella, Savater i altres vociferants han abocat aquestes últimes setmanes en pro de les corrides:
...reconocido el hecho capital e insoslayable de que la fiesta de los toros somete al astado a unos minutos de tormento que preceden a su muerte [...] todo debate sobre este tema está en la obligación, para ser coherente, de desplegarse dentro del contexto más general de si toda violencia ejercida sobre los animales debe ser evitada por inmoral, o si sólo la taurina es condenable y otras [...] deben ser toleradas como un mal menor.
...
Mientras no se materialice esa utopía seguiré defendiendo las corridas de toros, por lo bellas y emocionantes que pueden ser, sin, por supuesto, tratar de arrastrar a ellas a nadie que las rechace porque le aburren o porque la violencia y la sangre que en ellas corren le repugna.
Per aquesta regla de tres, mentre no es garanteixin -o si no es poden garantir- absolutament tots els drets, no cal que se'n respecti cap i per tant s'està autoritzat a cometre eternament els mateixos abusos. Així, és clar, no hi ha progrés possible ni història en un sentit transformador. Ni ganes tampoc, sembla que digui l'articulista: a ell ja li va bé com ho tenim.
Vargas Llosa s'ha significat sovint com a defensor de l'status quo i portaveu del conservadorisme més descarnat. És un paper com un altre. O no: és un paper indigne. Reconèixer els drets dels animals, o els dels humans, tant s'hi val, és una qüestió de sensibilitat. Si a un hom li'n manca, doncs no li sabrà greu gaudir si escau d'una tortura i trobarà bones totes les excuses, per més tòpiques que siguin, i fal·laces.
(Potser per compensar, la darrera pàgina d'aquest mateix diari ens ofereix l'habitual article antitaurí de Manuel Vicent. Indispensable, per cert, el recull publicat per Aguilar en 2001: Antitauromaquia, amb il·lustracions d'OPS.)
2 de maig de 2004