De vegades la bona literatura de terror, la més inquietant, es troba a les planes de successos, a les d'internacional o fins i tot a les de Comunitat Valenciana. I que conste que no ho dic pas per allò d'ahir, sinó per aquesta altra notícia de la setmana passada: "Unas obras liberan un producto cancerígeno que se vertió en un almacén hace 40 años" (Levante, 6 de setembre).
Sembla que envers l'any 60 del segle passat, en un magatzem de Carcaixent es va vessar un dipòsit que contenia un tint. Com que aquella substància emetia vapors i una olor insuportable, algú va decidir que es cobria el terra amb formigó i s'havia acabat el problema. Ara, però, estaven enderrocant la nau, supose que per construir-ne una altra, o per aixecar una nova promoció d'habitatges, i el problema ha ressorgit. Han hagut de localitzar l'enginyer que hi treballava fa quaranta anys per començar a aclarir la història. S'ha sabut que hi ha anilina, un producte tòxic i potser cancerigen.
Si això fos ficció, en lloc d'una substància química tindríem esperits, ens extraterrestres o d'altres dimensions, trets de les runes per desfermar la por. Serien pobres metàfores d'una realitat temible. Ací és quasi a l'inrevés: l'anilina funciona com a metàfora del mal damunt del qual es basteixen les cases. En un conte que vaig esbossar abans de l'estiu em vaig inventar que davall de cada casa hi havia una bomba de mitja megatona. Tot és el mateix: bombes, verí, merda.
9 de setembre de 2003