Em demanen la meua opinió sobre la ressenya d'El llibre de tòpics en Posdata. Tot plegat crec que no em deixa gens malament. No cal dir que he rebut de bon grat el comentari sobre "un estil polit, senzill, que fa plaïble la lectura", igual que la conclusió que es tracta d'"una proposta recomanable per a aquells que busquen alguna cosa més que efectes especials en aquest gènere" o la constatació que "hi ha missatge". Encara que ja sabeu que no busque conscientment comunicar un missatge, ni considere que el fantàstic siga pròpiament un gènere, com ho poden ser el policíac, el d'aventures o el sword and sorcery, sinó més prompte un estil o una sensibilitat.
D'altra banda, algú ha pogut jutjar que comparar el llibre amb una sèrie de televisió d'alguna manera el rebaixa, però jo no tinc aquests prejudicis elitistes. De fet trobe que la referència a Expediente X, als episodis "menys espectaculars i més desficiosos", és perfectament adequada a l'esperit d'"El llibre de tòpics" (vull dir el conte, el que Josep A. Mas troba "el més reeixit del llibre"). Peró també, per a variar i per allò de la interdisciplinarietat, el podria haver relacionat amb Kuhn o fins i tot Foucault, si haguera volgut.
L'assumpte de la llengua i el "subestàndard" és una altra cosa, una cosa excessivament embolicada i avorrida. Em xoca que es pretenga traslladar a l'àmbit literari aqueixos estàndards dialectals que tenen sentit, certament, en l'educació, en l'administració pública o en els mitjans de comunicació. Ara resulta que els escriptors no podem triar un llenguatge més localista o un de més neutre. Els valencians hem d'escriure obligatòriament i estrictament en valencià -en "valencià central", clar- i els argentins en argentí, com més argentí millor. I abans de publicar els textos caldrà adaptar-los -traduir-los- segons la ubicació de l'editorial... La poesia també? Seria la reducció a l'absurd d'aquesta política. Ja va tindre prou de feina Xavier Casp per a refer les seues rimes.
Diu que en Bromera açò no hauria passat. No ho sé: ni em van contestar. Però en tot cas això només seria un altre indicador de la mena d'editorials i mercat editorial en català que tenim en aquest país: un mercat provincià, subsidiari i totalment dependent de l'assignatura de valencià. Que lluny estem d'allò del poeta com a creador de llenguatge i revelador de mons. Ací els únics que creen llenguatge deuen ser el titular de la Conselleria d'Educació i per delegació el corrector lingüístic de torn.
19 de maig de 2002