Història del Tombatossals

Tramesa pel professor F. Esteve de l’Institut Francesc Ribalta de Castelló al professor A. B. Danvers de la Universitat de Miskatonic, Massachusetts.


Aquesta “Història del Tombatossals” forma part del recull de contes El llibre de tòpics. És, per tant, enterament i òbviament fictícia. No és responsabilitat de l’autor que la voluntat de creure d’alguns lectors els impedeixi destriar la realitat de la fantasia. Vegeu, per exemple, la pàgina de la Viquipèdia sobre el Tombatossals, on aquesta faula ha estat citada com si enunciés fets provats o hipòtesis fonamentades.


«Tombatossals»: denominació popular del cicle mític de la Plana de Castelló. Els seus elements principals són un elenc de gegants i altres éssers primigenis i un catàleg de procediments de màgia negra. «Tombatossals» és en realitat el nom d’un dels gegants. Uns altres es deien Bufanúvols i Arrancapins: les típiques personalitzacions de forces naturals i sobrenaturals. Fragments inconnexos d’aquest retaule sobreviuen encara avui a la memòria de determinades famílies de la soca de Castelló.

L’origen de les llegendes es perd en l’antigor. La primera menció es troba a l’historiador romà Caelius Rufus (c.55?-116): «Gigantes autem erant super planitiam in diebus illis…» [en aquells dies hi havia gegants sobre la Plana]. S’ignora a partir de quin moment es van posar en escrit i qui en va ser l’autor. Cap al Renaixement existeix un text llatí imprès a València amb el títol Magnum Innominandum. S’ha atribuït generalment a en Joseph Blay (1460-c.1520?), un mag de Vila-real. El peu d’impremta és de 1489. Aquesta no pot ser l’edició original, perquè Sant Vicent Ferrer (1350-1419) ja blasmava l’obra en un sermó cent anys abans. S’ha de tractar, per tant, d’una transcripció de documents més antics, o potser fins i tot d’una traducció o una versió diferent.

En tot cas, comptem amb altres dues referències coetànies: el Llibre del Bé i el Mal, cremat a València, i el Llibre Verd que encara es conserva a l’Arxiu Municipal de Castelló. D’acord amb aquestes fonts, el text de Blay recolliria el corpus d’una tradició precristiana: el naixement dels gegants a les muntanyes; la seva hegemonia a la Plana, a la Mar i a les Illes Columbretes; l’enfrontament amb els primers llauradors; l’ús de la màgia negra per part d’aquests i, finalment, l’expulsió i el confinament dels gegants.

Es diu que aquesta lectura resultava particularment intranquil·litzadora pel que afirmava o suggeria sobre el passat de la comarca i els seus habitants, i potser sobre un present ocult, larvat. Després d’estudiar el llibre, uns clergues de l’Església Arxiprestal de Santa Maria van sol·licitar al bisbat una nova destinació i ja no volgueren tornar mai a la Plana. Se sap, en canvi, que mags i bruixots el van apreciar com a font de coneixements. El Papa Alexandre VI (1431-1503), de la família Borja de Xàtiva, se’l va endur a Roma el 1492, on es va difondre en cercles esotèrics. El 1505 va ser inclòs en l’Índex del Sant Ofici. Blay va estar a punt d’anar a la foguera, però va fugir a temps. Hi ha notícies d’ell a Mallorca i més tard a Tunis i a Constantinoble. Es va dir que marxà a Aràbia i morí al desert a mans d’uns dimonis invocats per ell mateix.

La major part dels exemplars del Magnum Innominandum van ser localitzats i destruïts en aquells anys, però en van quedar uns quants i la tradició es va comunicar oralment molt de temps a la comarca. El segle XVIII l’il·lustrat Gregori Maians (1699-1781) encara es va sentir obligat a dedicar unes planes a aquest assumpte dins de la seua Censura de historias fabulosas. El segle XIX, i sobretot al XX, el procés de racionalització i secularització de la societat moderna va anar arraconant a poc a poc les velles creences. Tot i que n’han romàs alguns vestigis en la imatgeria popular (vg. p. ex. la desfilada del Pregó a les festes de la Magdalena), avui en dia ja no es pot dir que formen part de la consciència col·lectiva.

S’ha documentat el parador d’almenys tres còpies del Magnum Innominandum: una es trobaria al Bisbat de Tortosa, una altra a la Catedral de València i l’última a l’Ajuntament de Castelló; però aquesta es va perdre durant la Guerra Civil. En tots els casos l’existència del llibre és negada oficialment i en la pràctica es fa impossible accedir-hi.

Podria existir un quart exemplar: hi ha indicis que el situen en una universitat suïssa o alemanya. Però també podria ser que es tractés del que va desaparèixer a Castelló. Es dóna per segur que el va sostraure un erudit local el 1936 per tal de resguardar-lo del perill de les confiscacions o de les meres destrosses. A les acaballes de la guerra podria haver eixit de Castelló en direcció a la frontera, amagat en qualsevol maleta o bagul.

Abans d’això, l’any 1930, En Josep Pascual Tirado (1884-1937) va publicar a Castelló una obreta titulada Tombatossals. Contalles de la terra. Els noms i el plantejament d’alguns episodis coincideixen, però la similitud amb les vertaderes llegendes és superficial: es tracta més prompte d’un conte de fades en què els gegants són amics de reis i princeses. És concebible que l’autor -un propietari agrícola benestant- hagués pogut fullejar l’exemplar de l’Ajuntament. Pareix més probable, tanmateix, que sentís certes contalles a gent gran de la seua família i les reinterpretés en una clau més amable. En una edició recent, el prologuista explica la història del llibre com si Pascual Tirado fos l’inventor dels gegants i mai no se n’hagués parlat abans. Aquesta tergiversació s’ha difós àmpliament, potser pel prestigi de l’editorial implicada. Mentre duri l’engany, la veritat sobre el folklore ancestral de la Plana continuarà oculta.