L’home del calendari. Notes de l’autor.

Pròleg: Frankfurt, Beauvoir, Tristero, etc.

Corneta

L’any 2007 va ser, per fi, el de la meva consagració com a escriptor… L’editorial on havia publicat els darrers llibres va saber treure, sens dubte, el màxim profit al metre quadrat d’estand de què va disposar a la Fira de Frankfurt.

La Fira del Llibre de Frankfurt (Frankfurter Buchmesse) és la fira comercial de llibres més gran del món. Cada any, l’organització sol convidar un país o una regió a presentar-hi la seva producció editorial. L’any 2007 aquest honor va correspondre a la cultura catalana. Pretendre haver-hi estat, entre la flor i nata dels nostres escriptors, em pareixia un acudit d’allò més graciós. (Evidentment, “la meva consagració com a escriptor” no ha arribat mai, ni hom l’espera.)

Ja s’ha explicat també en un altre lloc com em volgueren entrevistar per a una revista dedicada a l’entranyable món dels gats i els gossos…

Pel que fa a La vida canina, no em consta que el títol hagi donat lloc a aquesta confusió sobre el contingut o la classificació del llibre. Però no m’estranyaria gens que això passés. Crec que no he demostrat fins ara tenir molta traça a triar els títols dels meus llibres. Per a L’home del calendari vaig acceptar de bon grat el suggeriment del meu editor.

…la meva editorial magiar m’enlairava des del text de la solapa…

Tampoc no és veritat que hagi estat traduït a l’hongarès. Però l’Istvan Örkeny que esmento tot seguit sí que és un autor real. En octubre de 2001 vaig tenir l’ocasió de comprar les seves One Minute Stories (traducció anglesa) en una llibreria de Budapest.

Malgrat la funció acomplerta per Beauvoir en la gestació de La vida canina, aquesta era la primera vegada que ens posàvem directament en contacte.

Charles Beauvoir: em vaig inventar aquest personatge, aquest altre jo, en un dels contes d’El llibre de tòpics, però llavors encara no sabia ben bé qui era. Vaig començar a perfilar-lo en el llibre següent, La vida canina, en el qual ja s’apuntava el seu caràcter demiürgic i una mica atrabiliari.

…el típic símbol de tots els correus del món, amb una designació de reminiscències pynchonianes a sota.

“Tristero” és, en la famosa novel·la de Thomas Pynchon The Crying of Lot 49 (La subhasta del lot 49) un sistema de correu clandestí, d’origen antic, que hauria sobreviscut misteriosament fins l’actualitat en cercles alternatius, marginals i contraculturals. En lloc de bústies, els seus usuaris o partidaris farien servir papereres marcades amb una corneta de carter i l’acrònim WASTE (“We Await Silent Tristero’s Empire”).

Octubre: París, Bordúria, poetes i gegants

Mapa de Szohôd

Rue de Dieu 13, 3r, ocasió… Em vaig quedar glaçat.

La Rue de Dieu, al 10ème arrondissement de París, existeix. Almenys a Google Maps.

…que un deute insignificant… em fes anar a raure al Registre Nacional d’Esclaus de la Place Beauvau.

El Registre Nacional d’Esclaus me’l vaig inventar (crec: millor que sigui així). A la Place Beauvau de París hi ha la seu del Ministeri de l’Interior.

…tot emulant Blaise Cendrars l’any mil nou cents poc, vaig comprar un bitllet per al primer tren.

En una entrevista amb The Paris Review (núm. 37, 1966), Blaise Cendrars explicava que en agafar el primer tren quan va fugir de casa als quinze anys, va deixar que l’atzar decidís el seu destí: Àsia en lloc d’Amèrica -via Lisboa-, per exemple. Però, de fet, igualment va viatjar a Amèrica deu o dotze anys més tard. (Una entrevista, per cert, realment interessant, on Cendrars es vantava de tenir guardat en un bagul des de 1917 un poema inèdit, “Au coeur du monde”, que hauria pogut canviar el rumb de la poesia moderna, i d’haver dipositat deu altres obres igualment inèdites i sorprenents en caixes fortes de bancs sud-americans, les quals “si Déu vol, seran descobertes per casualitat algun dia.”)

No fos cas que el nostre govern republicà hagués desenterrat també el codi negre de Lluís XVI i en enxampar-me em tallessin una orella.

El Codi negre era la normativa que regulava les condicions de vida dels esclaus en les colònies franceses. Tot i la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789, l’esclavatge no es va abolir efectivament fins 1848. Per a la fe d’errates: el Codi negre no va ser promulgat per Lluís XVI, sinó per Lluís XIV.

Es va incorporar a l’Organisation Internationale de la Francophonie fa deu o dotze anys… Només per plantar cara als americans, que volien ficar-hi cullerada. En realitat no s’hi parla el francès.

L’Organisation Internationale de la Francophonie acull setanta-cinc països. No tots són antics protectorats o colònies de França, ni són necessàriament de parla francesa, vg. p. ex. Àustria, Albània, Romania o Montenegro. L’any 2005, el president de la Generalitat Pasqual Maragall va anunciar que Catalunya s’hi adheriria.

Bordúria?, li vaig preguntar. A mi aquest nom em sonava vagament a tebeos de Tintín o de Spirou.

De Tintín, exactament dels àlbums El ceptre d’Ottokar i L’afer Tornassol. En aquelles històries, Bordúria fluctua entre el feixisme i el comunisme, mentre la seva antagonista Sildàvia fa una transició modèlica de la monarquia al constitucionalisme. Totes dues serien estats imaginaris d’Europa central, a més d’al·legories geopolítiques, és clar.

De dins d’una caixa han eixit trenta o quaranta exemplars de Les Guillotinés. Avez-vous eu un ancêtre decapité pendant la Révolution? Sic.

Sic: aquest inventari de decapitats es pot consultar en línia. Podeu comprovar-hi que les dades del parell de Beauvoir esmentats per mi (F. Auguste Renard i Charles Louis Ange, nobles, oficials i condemnats pel Tribunal Revolucionari de París) en són citacions literals.

…els dono a triar una remembrança de King-Kong o una ficció sobre Lovecraft, que se salvava miraculosament del càncer…

Ambdós textos existeixen. El primer (“La mida de Kong”) es va publicar originalment en l’antologia col·lectiva de proses poètiques Paté de pedra (Emboscall, 2002) i després en el meu ebook Encara he escrit massa.

L’altre, “Lovecraft i la geganta”, resta al calaix: a l’últim moment el vaig treure de L’home del calendari, on estava destinat. La geganta del títol seria una infermera maternal i guaridora, fictícia, de l’Hospital Jane Brown Memorial de Providence, filla de dos gegants totalment reals: “el capità Martin van Buren Bates -«el gegant de Kentucky»- i la senyora Anna Haining Swan -«la geganta de Nova Escòcia»- que es conegueren com a artistes de circ i es casaren a Londres en mil vuit-cents setanta i tants.”

Novembre: Boris Vian, André Breton, Castelló, cucs

Cor

…decideix tallar el problema d’arrel: matar el filòsof, usant un instrument esbalaïdor denominat -molt gràficament- “arrencacors”.

“L’arrencacors” va ser un dels primers episodis que vaig esbossar quan començava a concebre L’home del calendari. L’any 2007 explicava al meu blog que m’havia inspirat en un passatge truculent de L’escuma dels dies, de Boris Vian i que aquest exercici m’havia servit per a parodiar-me a mi mateix com a escriptor: per a burlar-me del meu sentimentalisme tan característic.

L’Écume des jours, “L’escuma dels dies”, vaig confessar també en aquella ocasió, era -i és- “una novel·la força important per a mi. O per a mi força important.” Una d’aquelles lectures que m’acompanya i m’acompanyarà sempre.

L’arrencacors és un conte cruel, una obra mestra de l’humor negre en el sentit, precís o imprecís, però profund, d’André Breton.

Em refereixo, és clar, a L’arrencacors de Boris Vian (no al meu conte). I a l’Anthologie de l’humour noir d’André Breton, tan plena de joioses sorpreses i meravelles (Swift, Lichtenberg, Ferry, Carrington, etc.).

Això era un diumenge de novembre. Tres dies seguits de pluja gairebé ininterrompuda, acompanyada d’un fort vent tramuntanal…

Així comença “L’arrencacors” (el meu). El 22 de novembre passat, quan es va presentar a la llibreria Babel de Castelló L’home del calendari, no era diumenge sinó dimarts, i no bufava molt de vent, però us asseguro que va ploure sense parar des de les set del matí fins a les deu de la nit. Ací on diuen que no plou mai.

…la pluja va refermar una altra vegada i em vaig haver de refugiar a l’únic lloc que vaig veure obert: la cafeteria del Casino Antic.

“L’arrencacors” (el meu) és formalment una ucronia, situada en un moment imprecís després d’una “quarta guerra mundial”, però no una utopia, ja que s’esdevé en un Castelló que no sembla que hagi canviat gaire malgrat el pas del temps. De fet, el Casino Antic és una de tantes localitzacions del llibre, camuflades unes vegades com a bordurianes i altres no, que es poden trobar fàcilment en un mapa de Castelló.

L’escenografia… m’ha fet recordar un muntatge buf d’Offenbach en el qual els personatges anaven disfressats de mosques, cucs i bestioles per l’estil. En vaig veure fotografies una vegada, en una exposició del Museu d’Orsay.

És cert que les vaig veure. Va ser l’any 1996, al maig (durant la celebració de la Fifth International World Wide Web Conference). Al web del Musée d’Orsay hi ha constància d’aquella exposició dedicada a Jacques Offenbach. I l’òpera en qüestió sembla que era Orphée aux Enfers. Vegeu la imatge de “Désiré dans le rôle de Jupiter, en costume de mouche”:

Désiré

Desembre: àngels enfiladissos i telèfons màgics dels indis

Fetitxe arumbaia

William Blake… va veure un dia un arbre ple d’àngels, quan era un infant.

Això, segons els seus biògrafs, és el que va explicar William Blake als seus pares: “…a tree filled with angels, bright angelic wings bespangling every bough like stars.” Son pare volia castigar-lo per contar mentides, però sa mare el va defendre. Així va començar una llarga carrera de visionari.

-Jo -va intervenir l’Heléna- vaig veure una vegada un àngel a Istanbul… allà dalt, agotzonat al capdamunt de la columna de Constantí.

La Columna de Constantí commemorava la declaració de Bizanci (Nova Roma) como a capital de l’Imperi Romà. En una versió anterior, aquesta escena tenia lloc a Roma, al Fòrum.

…un relat d’un d’aquells escriptors anglesos del segle XIX. Potser era Chesterton, o potser Arthur Machen… Al protagonista de la història, els àngels que se li apareixien en un camp li manaven fer coses terribles.

Ni Chesterton, ni Machen. “L’estil de la dinamita” era un conte meu, tan poc reeixit que em vaig veure incapaç d’arreglar-lo i vaig optar per la solució fàcil: fer veure que ja existia, explicar-lo i parlar-ne com si l’hagués escrit algú amb molt més talent que jo.

…el fardell contenia uns fulls manuscrits i una talla de fusta, un fetitxe primitiu: una figureta antropomòrfica, amb cames i braços curts i una mena de capell estrafolari damunt de la testa.

No hi ha dubte que el fetitxe arumbaia de “L’orella escapçada” és, novament, d’inspiració clarament tintinesca: vegeu-ne l’àlbum L’Oreille cassée.

Una mica abans de les sis érem a València, al carrer de Jesús, davant del pis d’Adela. Justament a l’edifici conegut com la Finca Roja…

La Finca Roja de València és un edifici històricament i arquitectònicament notable, un bloc d’habitatges socials emparentat tant amb el Pla Cerdà de Barcelona com amb les Gemeindebauten austromarxistes de Viena. Jo n’he sentit parlar des de menut. La meva àvia materna, de Vilafamés, es va haver de desplaçar diverses vegades a València per circumstàncies familiars. Deu fer d’això setanta anys o més. En aquelles ocasions, venia a peu a Castelló -vint i tants quilòmetres, un camí per moments difícil a través de la Serra de Borriol- i a continuació en tren fins la capital de l’Antic Regne. Allí, el seu trajecte urbà discorria al llarg del carrer de Jesús. Les altes façanes de maó roig, les torretes, la decoració, degueren impressionar-la i durant anys en parlava sovint a la seva filla petita, ma mare, que després m’ho va contar a mi.

En Joan Ramon donava instruccions precises per a utilitzar dues figuretes d’aquestes com a aparells de comunicació a distància: una mena de telèfon màgic dels indis.

Aquesta idea d’un telèfon de fusta dels indis, la vaig treure d’Le Matin des magiciens, on Bergier o Pauwels (no se sap mai) l’atribuïen a Jean Cocteau.

L’espia i empresari català Alfred Darnell en veié un a Bulacà, al nord de Manila, el 1860.

Però més enllà de tebeos i d’esoterisme, la inspiració literària d’aquest relat s’hauria de buscar també segurament en La guerra de la Cotxinxina de Joan Perucho.

(L’any 2007 vaig escriure que, així com Yves Chaland va ser un Hergé proletari, jo voldria arribar a ser un Perucho de classe popular. Amb un sentit de la fantasia no gaire diferent del seu, però menys catolicista i menys tradicionalista que ell.)

Londres, la Bagdad d’Occident: la capital dels encontres i les aventures.

Aquesta frase és una citació quasi literal, però no de Wells, que és la referència principal en “La llauna d’ambrosia”, sinó de R. L. Stevenson.

Gener: arsènic, optalidons, memòria i literatura

Caixa

-És arsènic… Ara això és il·legal, però era un remei tradicional i es continua tolerant, què hi farem. Se suposava que en dosis reduïdes millorava la resistència de l’organisme.

De l’ús de l’arsènic com a medicament, en vaig llegir alguna cosa en un llibret sobre la història dels verins que em va prestar un amic. La wikipedia hi fa una referència sumària: “In subtoxic doses, soluble arsenic compounds act as stimulants, and were once popular in small doses as medicine by people in the mid-18th century.”

Des de sempre el recordo traient el cap per damunt de la tàpia de la Beneficència.

El misteriós mur de la Beneficència encara existia quan jo era menut, abans que s’enderroqués per construir-hi l’actual Conservatori i Escola d’Art i Disseny de Castelló. A poc a poc, és clar, ha anat desapareixent la ciutat on jo vaig créixer. S’ha anat omplint d’espais on abans hi havia… Presències una mica fantasmals, justament com en aquest episodi. Un dels temes del llibre és la memòria. Un altre és la transformació de la memòria en literatura.

Em va donar dos optalidons. “Pren-te això”, em digué, “t’anirà bé”. Era un analgèsic molt popular, llavors.

Un altre remei que va ser prohibit, o si més no aigualit, què hi farem.

Em vaig disculpar amb la noia, que es deia Càndida i era jove i amable, no gaire agraciada…

Algú sap quin personatge de quin famós novel·lista tenia una germana que es deia així i exercia tal ofici a Barcelona?

M’hi vaig endinsar i em vaig adonar que el carreró no s’acabava allí, sinó que continuava en angle recte. Al final, a l’altre extrem, enfrontava una de les portes laterals de l’arxiprestal.

El carreró de l’Ecce Homo de Castelló, abans “del Pes de la farina”, va ser l’escenari d’un fet tràgic l’any 1672: un capellà hi va ser assassinat d’un tret de trabuc. Segons les males llengües, qui el va matar era l’amo de la casa d’on eixia, i a més a més marit enganyat. El cas és que el bisbe de Tortosa, a manera de castic, va emetre un interdicte que impedia celebrar a la ciutat cap cerimònia religiosa. En passar els dies, amb l’enterrament d’un infant pendent, el bisbe va alçar la prohibició a canvi que el carreró es dediqués a la figura de l’Ecce homo (pronunciat “eix homo” en valencià clàssic).

-Vegeu per on -em digué amb una veu dolça i musical que m’atorrollava- que avui mateix ens ha arribat la vostra comanda.

L’embrió d’aquest relat -“L’automàtica”, on la memòria es vol transformar en literatura, els fets en ficció- és un apunt de 2004 que ja conté sintèticament tota la història en poc més de cent paraules, 579 caràcters.

Febrer: el calendari, Brown Jenkin, 1992

Brown Jenkin

El primer full, el de gener, resultava enganyosament calmós: la façana d’una església gòtica jaspiada per la neu.

Les imatges que inspiren els dotze fulls del calendari es poden veure en aquest tauler.

Hi podreu comprovar que jo em representava Brown Jenkin amb la cara de Vincent Van Gogh. A l’artista abans conegut com Oriol Malet -ara multiplicat en Malet&co-, autor de la portada del llibre, no li’n vaig dir res, d’això. Jutgeu vosaltres el resultat, si hi ha o no un aire de família entre aquest parell de dimonis:

Van Gogh Portada

Per mitjà de Chambers, segons l’article, el cas Jenkin podria haver inspirat la invenció lovecraftiana del Necronomicon, un llibre maligne que feia tornar bojos els qui el llegien.

L’assumpte aquest del calendari, i particularment la figura de Brown Jenkin, constitueixen sens dubte la mena d’engany -en anglès hoax- que em plau imaginar (molt més que executar-lo). En “Els somnis de la casa de la bruixa” d’H. P. Lovecraft, Brown Jenkin era una rata diabòlica amb cara i manetes humanes. Jo m’invento que va ser un -odiós- personatge real i que Lovecraft, amb aquella imatge -“invertida però exacta, com en un espill màgic”- feia broma. Sóc jo que faig broma, és clar. Barrejo dades històriques amb referències literàries, hi afegeixo les meves gotes d’estricta ficció, ho combino tot plegat segons la fòrmula conspiratòria que Lovecraft atribuïa a Charles Fort, i frueixo del còctel. Del pastitx.

…maquetat i imprès a imitació de les fotocòpies d’una revista, per a la qual em vaig empescar un títol improbable: “Lovecraft Magazine”.

Improbable potser, però molt real. Lovecraft Magazine va arribar a tirar una dotzena de números, molt ben editats, de 2000 a 2003, i jo vaig tenir l’honor de col·laborar-hi regularment. (Posteriorment vaig recollir aquells articles, juntament amb altres textos, en un llibret titulat Lovecraft y cía.)

Però en aixecar-se es va adonar que fins l’endemà no podria passar full: era any bixest i al febrer encara li restava un dia de més.

Dissabte i 29 de febrer… Això vol dir que aquests fets transcorren exactament l’any 1992. Es tracta doncs d’un salt enrere o flashback, cosa que no amaga el narrador.

Març: Giorgio de Chirico, Baedeker i elefants de color rosa, o camells blaus

Torre

La torre roja. Misteri i malenconia d’un carrer. Ombres enigmàtiques, un tren que passa. Arquitectures de grans blocs, de buits, d’absències, perspectives impossibles.

El període de “pintura metafísica” de Giorgio de Chirico, de 1909 a 1919, va influir decisivament en els surrealistes a través de Guillaume Apollinaire. Després, però, de Chirico va proclamar el “retorn a l’ofici” i els seus quadres es van fer més i més convencionals. Hi ha qui diu que va ser quan va aprendre a dibuixar correctament, tot respectant la perspectiva, que la seva obra va perdre l’encant original.

La segona muller de de Chirico, a qui faig referència al conte “Nostàlgia de l’infinit” -titulat així per un dels seus quadres més famosos-, es deia efectivament Isabella Pakszwer i era, com hi afirmo, “russa de naixement”. Però no podia tenir òbviament “arrels familiars en aquestes contrades” bordurianes, ja que Bordúria no existeix.

M’han tret del seu meu somni abismat, al davant de La nostalgia dell’Infinito, tres noies italianes gesticuladores i cridaires.

Augusto Monterroso va dir que “Los cuentos que uno escribe no pueden ser muchos. Existen tres, cuatro o cinco temas; algunos dicen que siete. Con ésos debe trabajarse”. Almenys en alguns casos, en alguns escriptors, això és cert i implica que continuem (re)escrivint una vegada i una altra els mateixos contes. Quan vaig emprendre aquest, no em podia treure la sensació que estava repetint -esmenant?- un dels relats del meu primer llibre, ja llunyà (de 1993). En realitat, no crec que el resultat s’hi assembli gens, segurament perquè jo mateix he canviat, m’he fet gran, potser he après a escriure ni que sigui una miqueta millor. (O potser, en el fons, sí que és exactament el mateix conte, un dels meus pocs temes, que em persegueix.)

-Doncs ho lamento -he replicat-. Jo treballo per a Baedeker.

Verlag Karl Baedeker és l’editorial alemanya que va inventar les guies de viatge, cap a 1872 (després que els anglesos haguessin inventat el turisme). Diu la wikipedia que en anglès el verb “baedekering” vol dir fer un viatge a fi d’escriure una guia o un diari.

L’acaçaria de bon matí, un matí fred d’hivern del Piemont, per la vora del Po o sota l’ombra monstruosa de la gran Mole Antonelliana?

La Mole Antonelliana, a Torí, 167 metres d’alçada. L’edifici de maçoneria més alt d’Europa. Originalment havia de ser una sinagoga, encarregada per la comunitat hebrea, però els somnis de grandesa de l’arquitecte van ultrapassar aviat les dimensions, els terminis i els costos pactats. L’ajuntament es va fer càrrec llavors del finançament de l’edifici, que posteriorment seria dedicat al rei Víctor Manuel II, i va proporcionar a canvi un altre terreny on es va construir un temple més modest.

Se suposa que la Mole Antonelliana degué inspirar La nostalgia dell’Infinito de de Chirico. El descobriment de l’arquitectura de Torí en general, l’“aspecte metafísic” de les seves places i arcades, va constituir per a ell una experiència iniciàtica l’any 1911.

Bec massa. No tant potser com Malcolm Lowry, però a mi em fa efecte més aviat… Eixint d’un cafè al Traketo, passaven dos camells allà davant de mi, per l’embocadura del carrer.

Seeing pink elephants, “veure elefants de color rosa”, en anglès és sinònim de patir una al·lucinació alcohòlica. El protagonista d’Under the Volcano de Malcolm Lowry en veu algun. Beauvoir veu passar uns camells que blavegen, però potser no s’ho imaginava exactament. La realitat és més complexa i no defuig la psicodèlia, ni el psicodrama.

Abril: esoterisme, memòria i literatura fantàstica

Venus

Un cartell groc entre molts altres cartells de tots colors, en una cantonada prop del pont de la Mar… L’he vist passant avui de matí i he reculat.

La porta de la Mar, al Castelló medieval, es trobava on ara comença l’avinguda dels Germans Bou (l’antic camí del Grau). Porta, no pont, perquè malauradament Castelló no té riu. Però vegeu que justament per allí mateix, al llarg del carrer del Governador Bermúdez de Castro, discorre -ara soterrada- la Séquia Major. Semblava doncs el millor traçat possible per a un riu al gran Castelló bordurià que he anomenat Szohôd. (Ray Bradbury: “Si no pots tenir la realitat, ja va bé un somni”.)

Comença en tot cas així, amb la troballa casual d’un cartell groc, una nova incursió (o excursió: excurs) de Beauvoir en l’esoterisme, que ens servirà per acabar de lligar fort la trama amb doble nus. Heléna s’autodeclararà “rebesnéta” de Madame Blavatsky, la cèlebre fundadora de la Societat Teosòfica, i Beauvoir veurà i recordarà coses. Augmentarà el radi de la seva visió i per tant també la superfície de contacte amb la boira del desconegut. Augmentaran més els dubtes que les certeses: trobarà més preguntes que respostes. És -pot ser- Seraphim Karelly la mateixa persona que el Gran Serafí que ell va conèixer? Ha levitat davant d’ell i d’un nombrós públic o no? Què va passar una vesprada de 1967 en una alqueria del Caminàs de Castelló? I què coi hi té a veure l’altre, el de sempre? (Calvin tenia un amic tigre o només era un ninot de peluix?)

Tenen la seu a vora riu, enfront del barri de Khadrell… Entre ell i jo, un aparador amb uns pocs llibres i una col·lecció de rèpliques arqueològiques. Figuretes precolombines, egípcies, etc.

Ací hi hagué de fet durant uns anys la seu d’una “associació cultural” que acostumava a penjar cartells de propaganda de color groc i exhibia les rèpliques arqueològiques modelades pels seus membres.

Les parets estaven decorades amb imatges -gravats- de mohais de l’Illa de Pasqua. Just darrere seu, una fotografia en blanc i negre de la senyora Blavatsky amb un ancià barbut…

Blavatsky and Olcott in 1888

I que va estar present en una cèlebre assemblea, al carrer 47 de Nova York, el vespre del 7 de setembre de 1875. Podríem pensar que posseeixi el secret de la immortalitat.

L’Illa de Pasqua, el Tibet, les piràmides d’Egipte, la reunió fundacional de la Societat Teosòfica, mags immortals… L’abundosa literatura ocultista constitueix sens dubte una font d’inspiració inesgotable per a la literatura fantàstica. O era a l’inrevés?

Ens va fer anar darrere de l’alqueria, una mena de torreta de planta hexagonal…

Aquesta alqueria efectivament va existir. Els seus amos ho eren també de l’empresa on treballava el meu pare. Quan tenia vuit o nou anys, hi anàvem de vegades a passar una vesprada. Un altre de tants espais que s’han esvaït. Però el recordo com era, o com vull o com puc recordar-lo?

Maig: equacions i llistes de pics

Bombarders

  • Alguna equació deu governar la caiguda de les bombes. Coneguts el pes de la bomba, la posició inicial, la velocitat i l’acceleració del bombarder, l’angle de l’escotilla i la mida exacta del fanatisme dels generals…

Concloure la setena revisió de L’home del calendari m’estava consumint l’escassa reserva d’energia creativa que em quedava. M’estava alçant molts dies a les cinc i mitja del matí per treballar-hi, abans d’anar a treballar on em guanye les garrofes. Només mentiria a mitges si digués que esquematitzar el darrer capítol en forma de llista de pics va ser una manera d’estalviar esforços. L’altra meitat de la qüestió és que Beauvoir mateix es trobava en un tràngol molt més fotut que el meu i ell també havia d’economitzar l’escriptura. No estava per literatures, enmig del fum de la guerra.

Epíleg: Goethe, Wittgenstein, Haddock

Peix

“En el començament va ser l’acció.” – Goethe, Faust.

Com desfer el doble nus d’abril passat? Alguns problemes vitals poden no tenir una solució teòrica, sinó només una resolució pràctica. L’impuls que porta a l’acció, que es feia eròtic dos capítols abans, ací és més aviat tanàtic, a la manera que s’apuntava al gener. D’una de les dues maneres possibles que s’hi apuntaven, de fet.

(Beauvoir sens dubte coneix la citació de Goethe a través de Wittgenstein, que la va usar en els apunts publicats sota l’epígraf De la certesa, Über Gewißheit en l’original. Recordem ací que la tesi de llicenciatura de Beauvoir versava justament sobre aquella obra. El títol complet n’era Lògica i deliri en Über Gewißheit de Ludwig Wittgenstein.)

Capità Archibald Haddock, al vostre servei.

En un llibre d’inspiració parcialment tintinesca com aquest segurament no podia faltar a la festa el famós capità buidaampolles. Però tampoc no hauria calgut potser abordar el seu destí des de l’adversitat i la malastrugrança, ho reconec.