Aquesta història és tan breu, simple i misteriosa com, en el fons, qualsevol altra que us hagi passat. Un amic d'uns amics, funcionari de l'ajuntament i aficionat a la màgia, organitzava sessions privades els caps de setmana al menjador de casa seva. Tant de bo que no m'hagués deixat convèncer d'anar-hi. Realment no es pot dir que m'haguessin atret mai aquesta mena d'excentricitats, però em van insistir, i la meva dona tenia guàrdia. Se'm feien sempre tan llargues les vesprades de divendres...
-Avui -ens va anunciar cerimoniosament el nostre amfitrió- practicaré la desaparició d'objectes.
Era un tipus d'uns quaranta anys, alt, amb bigoti i barba ben retallats, vestit amb frac, capa i barret com un mag d'opereta o de circ ambulant. Havia disposat el modest escenari -una taula amb un tapet de vellut roig- al fons de la cambra. Nosaltres ens assèiem a l'altra banda, en dues files de cadires de tisora. Vam observar atentament com treia d'una caixa de cartó una figureta de porcellana, una ballarina d'uns quinze centímetres d'alçada amb un braç trencat. La va col·locar damunt de la taula, va demanar silenci, i amb un gest teatral, perfectament assajat, ens la va amagar darrere de la capa. Feia el posat solemne. Va vocalitzar calmosament una fòrmula inintel·ligible, vam veure surar un fumet blau i quan va apartar la capa la ballarina ja no hi era.
Els meus companys van deixar anar un murmuri d'admiració.
-Segur que us vindrà al cap -ens va suggerir, ara més relaxat i somrient- algun trasto d'aquests que ens solen rondar per casa i que no us sabria greu perdre de vista.
Ara van riure tots.
-I això, podria fer-ho també amb una persona? -va demanar un, davant de mi-.
-És clar que sí -li va contestar-.
El fet més sorprenent, el més extraordinari, per a mi, d'aquella absurda vesprada, es va escaure llavors, quan tothom em va sentir que deia:
-Doncs si vol pot provar amb la meva dona.
Però si la meva dona jo me l'he estimada i l'he respectada sempre com una santa... Vet aquí que un geni maligne em posava a la boca aquestes paraules tan desafortunades i inconscients i abans que pogués fer-me càrrec de les conseqüències el mag ja estava aprofitant arterosament la meva espifiada per posar-me en un compromís:
-El cas és que em penso que la seva dona no hi és... No voldrà provar vostè mateix?
Acabava de parlar davant de tots com un cretí i si no volia quedar també com un covard no tenia altre remei que empassar-me la vergonya i fer un pas endavant. Sense deixar de somriure maliciosament, em va fer posar dret davant de la taula i va repetir amb mi el ritual d'abans. Va demanar silenci una altra vegada i em va embolcallar amb la capa, molt més àmplia que no m'hauria imaginat. Mentre m'arribava l'eco esmorteït de l'abracadabra, el fumet blau, espès i apegalós em va entelar els ulls. Em vaig marejar i en recuperar el coneixement em vaig trobar a milers de quilòmetres, en un país oriental ple de gent que parlaven una llengua atropellada i no entenien el meu català ni el meu poc anglès. Aquest deliri anguniós, com alguns malsons i els dies i les nits dels pols, semblava que no tenia final. Em calia treballar per pagar-me el bitllet de tornada a casa. M'oferien escurar o agranar en un hospital públic. Jo triava la granera perquè l'aigua freda i tèrbola dels safareigs em feia fàstic. Hores i hores, dies i més dies, em repassava amunt i avall llargs corredors completament buits. Un vent xiuxiuejant s'escolava per altes finestres i dipositava una sorra molt fina als racons darrere de mi. De tant en tant, tot i que això no formava part del tracte, m'obligaven també a pelar patates i quan tornava als corredors encara tenia més feina. El gerent de l'hospital, un funcionari uniformat a l'estil Mao, em renyava a tota hora per no ser més diligent i això em feia sentir molt dissortat. Un dia em va bufetejar sense motiu, però no era ell, era el mag i m'he despertat per fi.
Seguia pegant-me. He dit "prou, prou" i llavors m'ha agafat per les aixelles per ajudar-me a eixir, segons he vist, d'un bagul. Érem sols en la penombra d'una estança, més petita que el menjador, amb les persianes abaixades. Ara ell anava vestit de carrer. La seva roba i el vellut roig eren a terra, al costat del bagul. Mentre em deixondia m'ha anat espentant fins que m'ha tret del pis. Quan ja era al replà m'he girat per preguntar-li:
-Com ho ha fet?
-Un mag mai no revela els seus trucs -m'ha engegat i m'ha tancat la porta pels nassos-.
En eixir al carrer m'ha sorprès que fos quasi de nit. He mirat l'hora i m'he adonat que duia a la mà la figureta de porcellana. Me l'he guardada a la butxaca. Pel camí m'ho mirava tot -la gent, els cotxes, les botigues- i no podia evitar de trobar les coses canviades, com si realment hagués passat molt de temps mentre somiava dins de la caixa. He arribat a acasa cansat i atabalat. He pujat amb l'ascensor pensant només de fer-li un petó a la meva dona, asseure'm a la taula -segur que a aquesta hora ella ja havia preparat el sopar- i començar a contar-li: "N'hi ha per a no creure-s'ho, el que m'ha passat..." Però no podia fer entrar la clau al pany de cap manera. Potser m'havia equivocat de pis, de casa, de carrer...?
En compte de pitjar el timbre he tornat a baixar. A la porta m'he creuat amb el mag, que portava un nen i una nena de cabells rossos i caragolats com els de la meva dona. No ha dit res, però m'ha mirat i m'ha dedicat la seva rialleta malvada. Nosaltres no vam tenir fills. He seguit endavant. No sabia on tirar i em preguntava quant de temps devia haver passat i per què vaig dir allò que em recarà tota la vida.
27 d'abril de 2002