Joan Perucho va morir el 28 d'octubre passat als 82 anys. Tot i que no el coneixia personalment jo també vaig sentir la pèrdua. Al cap i la fi es tracta, sens dubte, d'una de les influències més evidents en els meus contes. I no em referisc a manlleus o homenatges puntuals, com ara la pesanta i la citació del Monstruari fantàstic que vaig fer servir en La vida canina. Si vau llegir la premsa de Barcelona aquells dies, per exemple l'Avui del 31 d'octubre, us devíeu adonar que gairebé tots els crítics destacaven com a tret característic de l'obra de Perucho la combinació d'erudició i fantasia. Uns pocs també posaven en relleu la seua fusió de prosa i poesia, esplèndida sobretot en algunes sèries d'articles i en llibrets extraordinaris, inclassificables, com Diana i la Mar Morta.
En aquest segon aspecte -la tendència a la poesia sense sortir dels límits de la prosa, l'equilibri entre argument i estil, el què i el com- és clar que jo voldria arribar en la mesura que puga a assemblar-me algun dia a Perucho. I també en la sensibilitat per ser capaç d'apercebre el que és invisible i inaudible darrere del vel. Afirma Triadú que la personalitat es defineix abans dels sis anys i la personalitat literària cap a l'adolescència. Deu ser veritat, com totes les grans veritats, fins a cert punt. En tot cas la manera d'escriure de Perucho em va fascinar la primera vegada que el vaig llegir i aquest continua essent per a mi un dels models en què em reconec, un horitzó al qual aspire. I els altres també són en general lectures d'aquella època: per exemple Borges. Ara em ve al pensament el final d'un dels escrits dels Carnets d'un diletant. Com que no tinc l'exemplar a mà l'hauré de citar de memòria. Tant fa. Perucho hi parlava de la seua joventut, "...quan encara creia que el cor no era una pedra de quars, sinó una rara i delicada rosa bategant." És una d'aquelles frases que et colpeixen i sents que t'acompanyaran sempre.
(Encara que trobes tan meravellós un rellotge com un cor.)
A propòsit de la pesanta, un lector i amic, Robert Roig, del Departament d'Educació de la Universitat Jaume I, m'ha fet notar que no és pas cap invenció de Perucho sinó que ja formava part, amb aquest nom, de l'imaginari popular. De fet es pot comprovar que consta així al Diccionari Català-Valencià-Balear.
29 de novembre de 2003