El número de juny de la Revista de Occidente publica la reconstrucció de "Los últimos momentos de Primo Levi" elaborada per Diego Gambetta, professor de Sociologia a Oxford.
D'entrada em va xocar el plantejament de l'article, perquè tenia entès que Levi es va suicidar i perquè, havent llegit Si això és un home, em costa entendre que ningú es pugui preguntar: "¿Cómo pudo perder Levi esa fuerza y lanzarse de un salto a la muerte?" És evident que cadascú mira les coses des del seu punt de vista, però hi ha una citació de Leo Wieseltier, per al qual el suïcidi de Primo Levi refutava el missatge de fortalesa i d'esperança dels seus llibres, que em sembla, més que injusta, injustificada o pèrfida.
Al capdavall, però, el quid de la qüestió és un altre: si les dades que exposa Gambetta són certes, sembla que simplement Levi no es degué suïcidar. Almenys no va ser un acte premeditat i els indicis assenyalen més aviat un accident que una crisi sobtada. Per què, aleshores, es va acceptar tan fàcilment la versió de la mort voluntària? Potser perquè quadrava molt bé amb la imatge romàntica de l'escriptor i del supervivent d'Auschwitz. Això que Gambetta anomena "trampa cognitiva" ens enlluerna i ja no parem compte als fets, a les coses com s'han esdevingut. Sens dubte passa sovint. Un cas molt semblant va ser el de José Agustín Goytisolo.
(L'article es va publicar originalment en Boston Review i s'hi pot llegir en anglès: "Primo Levi's Last Moments". La versió de la Revista de Occidente afegeix noves dades en un "Post Scriptum".)
29 de juny de 2004