Antoni Albalat -"poeta en Castelló"- dedica avui el seu article del Levante al meu benvolgut llibret. Suposo que demà o despús-demà podrem llegir-ho també en el Blog del Wuniatu.
Sento que tinc un deute amb ell, perquè aquest estiu vaig intentar publicar una breu notícia del seu Tractat del caos en l'única revista dotada d'un cert prestigi intel·lectual a què tenia accés com a autor: la Miskatonica Studiorum d'Arkham, Massachusetss. Ara entenc, tanmateix, que vaig fer un mal càlcul i que la ressenya no podia ser mai acceptada. El vitalisme carnal d'Albalat, la seva alegre intermediació amb les matemàtiques, amb les ciències del mar i amb tot allò que vingui bé, es troben a anys llum de distància del paradigma literari i existencial del director de la Miskatonica, senyor Albert Wilmarth. Quina bona peça, aquest Wilmarth: un personatge amargat i fastijós que pareix que hagi eixit d'un conte de Lovecraft... o que no n'hagi acabat d'eixir. Que Déu li guarde molts anys el cervell en un d'aquells cilindres plutonians!
Permeteu-me, doncs, que reprodueixi ací -en l'únic lloc on puc fer-ho- aquell microarticulet frustrat. Teniu en compte, però, que l'original va ser escrit en anglès. La Miskatonica és una revista estrictament bilingüe: publica tots els textos en anglès en les pàgines parelles i en llatí en les pàgines senars (per si no ho sabíeu, 'bilingüe' no significa sempre "en castellà, i en valencià ja vorem"). Tradueixo a rajaploma, amb totes les imprecisions lèxiques i defectes d'estil que això pugui ocasionar:
"Antoni Albalat (Castelló de la Plana, 1961). Tractat del caos (3i4, 2004). Premi de Poesia Festa d'Elx de 2003. By Charles Beauvoir. En el prestatge del meu atelier on deso els llibres de poemes, aquest d'Antoni Albalat hi té el primer lloc per ordre alfabètic. Tot seguit hi ha William Blake. Més enllà Carner, Cavafis, etc. Però el d'Albalat supera si més no els altres en la pluralitat i la riquesa del contingut. Enclou tota mena d'elements que no esperaríem trobar en cap altre poemari: la transcripció d'un xat; dibuixos i fotos de cargols, guineus, papallones i altres animals; una gràfica que descriu l'evolució d'una població de cargols; poemes amb posidònia; poemes amb cocodril; poemes en prosa "de l'Escola Olotina"; mugrons i malucs; un anunci antic de xarop de figues; paràboles d'ambient rural amb pagesos, matxos i flors bordes i de remat la peroració d'una gallina. Compreu-lo. He ditxo."
De res va servir que destaqués la micofília o afecció als bolets d'Albalat en el currículum del poeta que vaig adjuntar amb l'article. Ans al contrari. Albert Wilmarth, exomicòleg reconegut, es va permetre fer un joc de paraules insolent i poc enginyós amb l'adjectiu: "No m'estranya", em va etzibar, "que se'n declari amic, car el vostre poeta i vós em sembleu vosaltres mateixos dos micos dels grossos."
9 d'octubre de 2005