Dimecres passat vaig estar xerrant de weblogs amb Sergio del Molino, un periodista de l'Heraldo de Castellón que està preparant un article sobre aquest tema per al suplement dominical. Anotaré en aquesta pàgina alguns dels temes que van sortir a la conversa. Evidentment adopto el punt de vista de l'autor, que és el meu.
==incomplet==
1. El nom i la cosa
Els weblogs eren inicialment "diaris de navegació": pàgines web on els autors anaven apuntant i comentant els enllaços que els semblaven interessants. Per això els van dir web-logs. En anglès, el logbook és el quadern de bitàcola, el diari on el capità d'un vaixell registra les incidències de la navegació.
Molt aviat, però, els comentaris i les idees pròpies van anar guanyant pes en aquelles pàgines, al mateix temps que s'ampliava l'objecte del discurs: a més de llocs web, es podien comentar també notícies d'actualitat, lectures, reflexions personals, experiències íntimes, entrades d'altres weblogs... Hi ha weblogs, per tant, que s'assemblen a un diari personal, uns altres són com una publicació digital sobre un tema específic, altres tenen plantejaments literaris o intel·lectuals, etc. etc. En l'article "A History and Perspective", Rebecca Blood fa referència al naixement de Blogger en agost de 1999 com a catalitzador d'aquest fenomen expansiu i explosiu. Al seu entendre, el fet que Blogger permetés crear les entrades per mitjà d'un camp de text lliure, sense restriccions, va afavorir que cada autor donés al seu diari l'orientació que preferís. Altres llocs més ortodoxos, com Metafilter, exigien emplenar tres camps predefinits: l'URL de l'enllaç que es volia comentar, el títol de l'enllaç i el text del comentari. D'aquesta manera imposaven una concepció prèvia del que havia de ser un weblog, mentre que Blogger donava una llibertat total.
En castellà, a alguns els agrada dir-ne "cuadernos de bitácora" o simplement "bitácoras", probablement pel pintoresquisme de la metàfora, i en català han calcat aquesta traducció la gent de bitàcoles.net. A ni no em sembla una bona solució, perquè els weblogs fa molt de temps que no són únicament o majoritàriament diaris de navegació (i d'altra banda, la bitàcola no és més que l'armari on es desen certs instruments nàutics). Blog, que va ser una invenció casual (vg. Peter Merholz: "Playing with your words"), almenys és un neologisme, un mot nou de trinca, i es pot definir des de zero com es vulgui. La proposta de Vilaweb, "blocs", en principi pot resultar xocant, però sens dubte s'ajusta bé al que són els weblogs: diaris, quaderns on s'escriu.
2. Llibertat d'expressió
Un weblog, blog o bloc, per tant, és un diari, una suma d'entrades (textos i/o imatges) que es disposen cronològicament. Dave Winer, en "What makes a weblog a weblog?", afirma que el seu tret essencial consisteix a manifestar "la veu no editada d'una persona". És a dir, en un weblog, és l'autor el qui parla i ningú més no té la capacitat o la possibilitat d'esmenar, controlar o censurar les seves paraules. Ningú més que l'autor hi diu la seva. Això els diferencia radicalment de les eines col·laboratives de creació de continguts (com els wikis) i dels sistemes corporatius de publicació que empren les institucions, les empreses, els periòdics, etc.
Tenim, doncs, que un weblog és un mitjà d'expressió personal. Un mitjà, per cert, lliure d'intermediaris, interferències i censura. Els mitjans de comunicació de masses i les editorials tenen imperatius ideològics, econòmics i d'altres tipus. No publiquen qualsevol cosa, per diversos motius: els seus motius. En aquest context els weblogs, cada vegada més fàcils d'utilitzar i més a l'abast de tothom, signifiquen llibertat d'expressió.
Hi ha, lògicament, arguments en contra. Sempre n'hi ha. En general, però, aquests arguments negatius no m'interessen, perquè es poden refutar fàcilment i perquè prefereixo parar l'atenció en els aspectes positius i aprofitables. Els columnistes dels periòdics, també són culpables d'exhibicionisme? Només tenen dret a opinar ells i els tertulians de la ràdio? Diuen que en Internet qualsevol boig pot escriure, que no hi ha un control de qualitat. No és veritat que no n'hi ha: si tothom escriu, el control l'exerceix el lector, el qual pot triar lliurement què vol llegir. I a més a més es poden habilitar mecanismes tècnics per filtrar els continguts basant-se en les preferències dels lectors, en el judici de comunitats afins en les quals confiem, etc. Sembla, en canvi, que a ningú li preocupa que pugui ser un boig qui té la propietat d'un mitjà de comunicació i que exerceixi el control com vulgui. Els quioscos i les llibreries són tan plens de porqueria com la Internet, l'única diferència és que és la porqueria que ells volen vendre.
Em penso que tampoc no cal donar gens d'importància al fet que molts escriptors reconeguts ignorin els weblogs i fins i tot que algú els hagi blasmat públicament. D'una banda hi ha un problema generacional amb els ordinadors i la Internet. D'altra banda, és possible també que una elit amb accés privilegiat a les editorials i mitjans de comunicació no senti com a propi el problema al qual dóna resposta la xarxa.
3. Bits i paper
Llibres, premsa, revistes electròniques, weblogs, poden ser canals complementaris. Les característiques de la comunicació electrònica semblen a hores d'ara particularment adequades per a tots aquells gèneres i formats relacionats amb la immediatesa, la brevetat i la fragmentació: articles breus, narracions breus, aforismes, poesia, observacions i reflexions personals... En un article de l'Avui ("Blog"):, el professor de la Universitat de Barcelona Raffaele Pinto es preguntava retòricament: "El Quadern gris de Josep Pla, els Cahiers de Paul Valéry, el Zibaldone de Giacomo Leopardi, en aquesta perspectiva (i amb independència de les revisions d'autor que hagin pogut tenir), no serien extraordinaris i grandiosos blogs? Les pàgines d'aquestes obres no es podrien llegir com una sèrie de posts elaborats curosament gairebé dia a dia per aquests grans escriptors?". La forma és la mateixa. Que l'autor sigui un Pla, un Valéry o un Leopardi no depèn del mitjà ni de l'existència d'un editor. Si no us ho creieu, aneu a donar una ullada a les llibreries
==incomplet==
26 de març de 2004