Els pares ens van agarrar, a la petita Annie i a mi, i ens van col·locar a la part de darrere de la carreta. El quart dia de viatge, quan acabàvem de deixar l'erm enrere, els indis ens van atacar. La mare ens va amagar dalt d'una noguera, entre les branques, i encara va aconseguir que Annie s'adormís cantant-li "Hush Little Baby" just abans que una fletxa li travessés el pit. Després vaig veure com feien allò de les cabelleres. La meva germana no ho va veure perquè li vaig tapar els ulls. La setmana següent un destacament de l'exèrcit va construir un fortí. Els indis els van tenir assetjats una bona temporada, fins que els reforços del setè els van anihilar un per un. Més endavant els soldats van desmuntar el campament i vam marxar. Els van reemplaçar una colla de civils que van alçar cases de fusta i un saloon on no van faltar mai baralles i trets entre borratxos, tafurs i lladres de bestiar. Tot això ho observàvem des de dalt de la noguera, alhora que paràvem molt de compte perquè no ens encertés alguna bala perduda. Quan es va calmar una mica la situació i vam sentir que els del ferrocarril demanaven gent per treballar en les obres de la via, vam decidir baixar, puix Annie i jo ja havíem fet 12 i 13 anys respectivament i començava a ser hora que ens guanyéssim la vida.
16 de maig de 2002