Era una bona persona, però ja m'estava empipant amb la seva xarrameca insistent. I no és que volgués estirar-me la llengua, ans al contrari: em feia una pregunta i quan volia contestar-li em deixava amb mitja paraula a la boca. Al final li vaig amollar:
-I tu no calles mai?
De costum no sóc tan aspre. Em va mirar com si li hagués clavat un colp de puny al nas, va abaixar el cap i va mormolar mirant-me de reüll:
-Em fan por les coses que sento quan hi ha un llarg silenci.
Després em recava la meva actitud i em vaig entestar a convèncer-lo que només tenia un problema d'oïda. Potser sí. A ell l'otorrino li'l va solucionar, però ara el que sento coses sóc jo.
22 d'abril de 2002