Avui durant el dinar -és diumenge i hi érem tota la família al voltant de la taula- he deixat d'entendre el que deien els altres. Les paraules que empraven em resultaven vagament familiars, però no n'agafava el sentit, com si tot d'una me n'hagués oblidat. Quan he intentat parlar encara ha estat pitjor: feia basarda sentir eixint de la meva boca aquells modismes estrangers inintel·ligibles.
La síndrome ha durat escassament cinc minuts. M'han fet beure aigua i m'han indicat amb signes que respirés pausadament i a poc a poc he tornat a la normalitat. Toni, el meu germà, m'ha preguntat si anit em vaig deixar la ràdio sintonitzada amb alguna emissora estrangera. Li he contestat que no. Ell diu que el que xarrava semblava hongarès o potser lapó. Ens ha contat també que una vegada van publicar que els americans tenien un extraterrestre en un soterrani del Pentàgon i es comunicaven amb ell en un dialecte de l'hongarés.
Jo estava una mica capficat i pensava si caldria que m'ho mirés un metge. El meu germà m'ha donat aquest consell:
-Si ara et trobes bé i això no es repeteix jo de tu ho deixaria córrer. Pensa que et situaries en el punt de mira de la CIA, dels espiritistes, la premsa local i els psiquiatres de la seguretat social.
17 de febrer de 2002