L'any passat em vaig perdre durant una caminada. Algú havia esborrat o amagat els senyals i em vaig estar dues hores muntanya amunt, muntanya avall, buscant la continuació de la senda. Quan per fi la vaig trobar, dins d'un terreny tancat, ja se'estava fent fosc i al cap d'una estona em vaig haver d'aturar. No portava cap mena llum, de manera que m'arriscava a torçar-me un peu o partir-me el crani. No vaig tindre altre remei que passar la nit en una barraca de pastors.
Tot i el cansament vaig tardar a adormir-me. El vent, la fregadissa de les branques, els insectes, els ocells, em mantenien en suspens. Gairebé a la matinada em vaig rendir. De seguida els somnis van revifar una por més concreta que havia experimentat abans, en travessar un camp entre dos ramats de bous ben pròxims. Els animals em seguien amb els seus ulls foscs. A mesura que avançava sentia les esquelles darrere de mi. Són bèsties pacífiques, però m'han fet sempre, des de petit, una por irracional.
En el meu somni un d'aquells bous ficava el morro dins del refugi i m'amenaçava amb una veu forta i profunda, com un bramul:
-T'esperaré fins que isques. Tard o d'hora hauràs d'eixir, i llavors et devoraré i rosegaré els teus ossos.
-No és veritat -em defensava jo tremolant-. Linné diu que els animals banyuts sou tots herbívors.
-No em faces riure. La teua carn em fa fàstic, però et menjaré perquè t'odie.
Em van despertar un raig de sol. Em vaig estirar tot endolorit i vaig eixir. Deu o dotze metres a la meua dreta, un bou ensumava una mata de farigola. Em va mirar de reüll un moment i va tornar a concentrar-se en l'aroma de l'herba. Ja me n'anava amb molta cautela quan em va parlar:
-El que m'has fet dir és injust.
-És que tenia por -vaig voler explicar-me-.
-Vés-te'n -em va contestar ell, sense tornar a mirar-me-.
8 d'octubre de 2002