Jo tenia una nòvia que es deia Nahid. Era pakistanesa, bruna, molt llesta. Ens vam conèixer perquè als matins cuidava els meus nebots, els fills de la meua germana. Si el meu torn quadrava, solíem quedar al vespre a la Plaça de la Pau o la Plaça de Santa Clara. Passejàvem pel centre, preníem un te, xarràvem una mica. El Cosme em va advertir que potser ella s'arrimava a mi per interès, perquè li convenia relacionar-se amb europeus. Em va inculcar el dubte, i un dia vaig dir coses que no hauria d'haver dit. Nahid es va enfadar i no ens vam veure més.
Sempre portava el Cosme al costat. Tan bon punt eixia de casa ja m'estava esperant i se m'enganxava com una paparra. Era baixet, un nan arrugat i malcarat que em remugava des de més avall de la cintura. Em feia observacions i m'aconsellava. Si li pareixia que no parava prou d'atenció m'estirava la mànega. Tenia una veu cridanera, aflautada, que se'm ficava dins del cap.
Des que vaig renyir amb la Nahid se'm va agreujar la migranya. El metge del seguro em va receptar més aspirines i em va recordar la importància de dormir bé i de mantindre uns horaris regulars, però treballant a torns això era impossible.
-Doncs digues-li al teu jefe -m'insistia el Cosme- que et pose un torn fix. Que ja portes quatre anys a l'empresa!
Em va acompanyar a recursos humans. A l'altra banda de la taula hi havia el senyor Sales. Si no hi haguera estat el Cosme no sé si m'hauria atrevit a parlar. Clar que tampoc no va servir de res.
-Mira, xiquet, si no t'agraden les condicions ja pots plegar. Tinc un munt de romanesos esperant que rentarien més vàters que tu per la meitat de sou.
-Sobretot -em va esperonar el Cosme- no t'acoquines ara, que aquest fa el gallet.
Fa dues setmanes que no tinc feina, tres que no he vist la Nahid. La meua germana em diu que li truque, que em disculpe, que l'ha vista plorar i que això ho hauríem d'arreglar. Encara no li he trucat perquè no sé per on començar. Em fa tanta vergonya el que li vaig dir... El Cosme ja no ha tornat. L'altre dia el vaig veure pel carrer, assegut a les espatles d'un home d'ulls tristos, dirigint-lo cap ací i cap allà. A la dreta, a la dreta, li deia. L'home pareixia cansat i resignat.
Avui m'ha despertat una veu a cau d'orella. "Ja no has de patir," em xiuxiuejava. "Sóc el teu àngel bo." Aquesta mena de somnis em fan por. Em desperte amb un ensurt, se m'accelera el pols i sent un pes al cap. M'he alçat i he anat a rentar-me la cara. La veu em seguia: "L'altre era un dimoni que t'enganyava." M'he girat. Hi era allí de debò, al meu costat. Primer he pensat que devia ser el fill de l'ama, que venia a reclamar-me al lloguer, però era més alt i anava més endreçat. Portava roba de mudar i un perfum intens, penetrant, marejador. I jo, com sabia que aquest no em volia enredar també i burlar-se de mi? Li he demanat que marxara i s'hi ha negat. Però jo no l'he fet caure per l'escales, només he obert la porta i hem forcejat perquè es resistia. Ell ha entropessat i ha caigut. Ha estat un accident. Tant de bo que no torne.
1 de març de 2003