Correccions i incorreccions

El suplement "Quadern" d'El País publica avui un article d'Enric Sòria, al meu parer molt encertat, sobre els límits de la tasca dels correctors i sobre l'obligació de l'escriptor d'aprendre bé l'idioma. Resulta que la setmana passada li van canviar de lloc un adjectiu sense cap necessitat ni cap raó i ara aprofita l'avinentesa per sotmetre a judici els responsables d'aquest tipus de malifetes: "Clar i ras, manipular un text sense cap necessitat per a deixar-lo igual o pitjor que estava, em sembla una d'aquelles activitats estrictament imbècils que als correctors de valencià, per desgràcia, més els complau de fer."

Sòria en té per a tothom i em sembla que estic d'acord amb ell en les idees fonamentals. Jo les resumiria així:

1. La correcció lingüística tendeix a reduir la literatura a normativa. De vegades normativa mal aplicada. La llengua només és la base de la creació literària.

2. Però la base és important. No es pot escriure, crear literatura de debò, sense dominar els mecanismes i les regles de l'idioma.

3. Si un text requereix una correcció a fons, que l'autor es pose a estudiar i ja en tornarem a parlar més endavant.

Tanquem el tema amb una altra citació de l'article: "Agraesc un repàs discret, blanament ortogràfic; no que m'alteren el to, ni que em trituren les manies." És clar: si les manies de l'autor són triturades, si la seua obra és adulterada fins a aquest punt, com podrem jutjar-la els lectors? Com podrem saber si simpatitzem amb l'obra i amb l'autor o no, i amb la seua visió del món? Això ja no serà literatura, sinó un producte editorial.