El senyor Desmemòria

La feblesa de la memòria també pot ser una font de plaers permanentment renovats. Un amic em conta que sa mare gaudeix sempre de nou les pel·lícules que fan a la tele, per més que les hagin repetides. Jo rellegeixo Lichtenberg al cap d'uns anys i és com si fos la primera vegada, tant els seus microtextos (mal anomenats "aforismes") com el pròleg de Juan Villoro, en l'edició del Fondo de Cultura Económica. Un dels meus llibres més preats. (Borges deia que se sentia més orgullós dels llibres que havia llegit que dels que havia escrit. Ell sí que podia dir-ho sense que fos una obvietat.)

En Els trenta-nou graons d'Alfred Hitchcock, el senyor Memòria era un paio que actuava en un teatre contestant preguntes. S'ho sabia tot. En una funció li demanaven què eren "els trenta-nou graons" i abans que no pogués respondre rebia un tret mortal. Bé, em sembla que era així, però no us ho podria assegurar. De fet no em recordo mai si n'eren trenta-nou o trenta quants.

Potser la mala memòria és una condició de la imaginació creativa. Et permet treballar lliurement, inconscientment, amb tot allò que has vist, llegit, etc. (l'humus de Tolkien). Potser.