David Guzmán (El Periódico, dijous 8 d'abril) ressenya sengles llibres de William Somerset Maugham (Diez grandes novelas y sus autores, Tusquets) i de Marcel Reich-Ranicki, "la patum alemanya", (Siete precursores. Escritores del siglo XX, Círculo de Lectores) i compila llurs opinions en forma de decàleg. Resumeixo tot seguit aquests "10 manaments que haurien de guiar l'escriptor ideal".
1. Evitar el didactisme. La pretensió d'instruir, diu, seria un dels pecats més condemnables.
2. Exercir oficis 'impurs'. Es refereix a treballar com a enginyer (Musil), advocat (Balzac), o fabricant betum (Dickens). Com si es pogués triar molt.
3. Prendre's l'humor seriosament. Unes gotes d'humor sembla que ajuden a captivar el públic i és per això que Jane Austen guanya clarament Dostoievski.
4. Viure abans de contar-ho. Tolstoi va anar a la guerra al Caucas i Thomas Mann es va enamorar mantes vegades.
5. Abordar assumptes d'interès perdurable. Que serien, segons Maugham, els següents: "Déu, l'amor i l'odi, la mort, els diners, l'ambició, l'enveja, l'orgull, el bé i el mal."
6. No donar descans a la ploma. Tots els grans del segle XIX eren addictes a l'escriptura, frenètics grafomaníacs, i això sembla que estava molt bé.
7. Dotar de profunditat els personatges. Que vol dir que t'hi has de poder identificar. O que són víctimes de passions i d'emocions.
8. Portar un diari. Perquè, una vegada més, els grans ho feien. Suposo que un weblog també deu valdre.
9. No sotmetre's a l'imperi de l'estil. Maugham estudia entre altres Melville, Balzac i Dickens i conclou que "l'observació aguda, el vigor i la vitalitat, o el coneixement de la naturalesa humana" són més importants que "escriure bé". Reich-Raniki assenyala que l'estil de L'home sense qualitats de Musil és "atroç".
10. Practicar l'ofici amb rigor i mètode. Balzac, Flaubert i Emily Brontë, per exemple, servaven uns horaris d'allò més estricte.
La meva opinió? Que aquesta mena de màximes o són meres obvietats o pequen de parcials. En el primer cas no aporten res de nou i en el segon són presa fàcil dels contraexemples i de la refutació. Si els assumptes perdurables són els que diu Maugham que són, llavors tothom ha viscut prou per contar-ho. L'humor és un bon recurs, però no sempre escau. El mateix argument contra l'imperi de l'estil ("¿Es poden crear grans obres sense ser un gran estilista?") serviria per denunciar la dictadura del mètode. Etc. etc.
Em sembla que per aquest camí del precepte només es pot aspirar a una veritat de tipus pragmàtic: una regla serà bona per a un hom si li diu allò que necessita sentir en un moment determinat. A uns escriptors els anirà bé que els blasmin la funesta mania de l'estil, però a uns altres caldria recordar-los de tant en tant la importància, per més relativa que sigui, que sens dubte té escriure bé.
21 d'abril de 2004