En l'article d'El País d'avui ("Duelo de gigantes"), Mario Vargas Llosa fa servir la cèlebre anècdota de Popper, Wittgenstein i l'atiador per argumentar que "la historia es una ciencia cargada de imaginación". El 25 d'octubre de 1946 Karl Popper va pronunciar una conferència sobre els problemes filosòfics al Club de Ciències Morals de la Universitat de Cambridge. Segons la llegenda que ha circulat des de llavors, en un moment determinat Ludwig Wittgenstein va interrompre Popper i es van embrancar tots dos en una discussió molt acalorada. Tan acalorada que Wittgenstein, que estava assegut a la vora de la llar, es va aixecar brandint un atiador, com si amenaçara el seu col·lega, i després va marxar pegant un colp de porta. Les versions sobre el que van dir l'un i l'altre i sobre les intervencions de terceres persones (p. e. Russell) són tantes com assistents a l'acte. En un llibre titulat Wittgenstein's Poker (i subtitulat "La història d'una discussió de deu minuts entre dos grans filòsofs") David Edmonds i John Eidinow van intentar reconstruir els fets a partir dels testimonis disponibles. El cas és que no van poder arribar a cap conclusió certa. Fins i tot hi ha qui nega que aquell vespre passara absolutament res amb cap atiador.
La moral d'aquesta història, segons Vargas Llosa, ja he dit quina és. I no crec que calga limitar-la a la història com a ciència. Em sembla que es pot aplicar igualment a l'objectivitat de qualsevol narració i de qualsevol explicació.
30 de novembre de 2003