L'aeroplà del Raval rep trucades que demanen per la senyora Càndida, exabonada que degué gaudir anteriorment del mateix número. El nostre número abans va ser el d'un periòdic d'anuncis gratuïts. Com que encara queda publicitat d'aquest periòdic en els tendals d'un parell de quioscos que es fan els desentesos, de tant en tant algú ens telefona i si no hi som deixen un missatge. Hi ha de tot: uns s'ofereixen per treballar, altres lloguen cases o pisos, venen guitarres espanyoles o vestits de núvia. Preu, generalment, "a convenir".
A casa dels meus pares solien demanar per un advocat que tenia un número semblant, però l'advocat es va morir i a poc a poc van deixar de trucar. Ara, amb els mòbils, les trucades perdudes han esdevingut un recurs comunicatiu. Et truco i no cal que contestis, vol dir que ja he eixit de casa, per exemple. "Fes-me una perduda," diuen els joves, i a mi que ja em faig gran aquesta el·lipsi em sona molt malament.
5 de setembre de 2005