Un vespre, tornava de fer les compres al súper i, mentre maldava per aguantar totes les bosses amb una mà i amb l'altra treure la clau i obrir la porta del carrer, vaig sentir una mena de brunzit i un impacte contra el terra, darrere de mi. Em vaig girar. Just davall de la vorada hi havia una pedra negra, cantelluda, amb clotets petits pertot. Tenia la mida, més o menys, de dos punys closos junts.
Era possible que me l'haguessin llançada uns veïns, potser uns xiquets d'aquests tan tabals que sempre n'estan fent alguna de grossa? Vaig mirar cap amunt. Si era això, no l'havien deixada caure simplement, sinó que l'havien impulsada cap avant dos o tres metres, fent que descrivís una trajectòria parabòlica. Una altra hipòtesi més inversemblant: que es tractés d'un meteorit, un aeròlit o com se diguen aquest coi de coses que cauen del cel inopinadament.
Vaig pujar a casa amb les bosses, però no em podia treure aquest afer del cap. Des de la meva finestra no es veu la part de la plaça on hi ha el portal i on hi havia la pedra. Em preocupava que tingués algun valor científic per determinar i que es perdés i no la pogués estudiar ningú. Vaig pensar de baixar, fer-li una foto amb la Canon i enviar-la per correu electrònic a la Xarxa de Recerca sobre Bòlids i Meteorits. Que miressin ells què era, si pagava la pena recollir-la i si calia prendre precaucions: no es podia descartar a priori que fos perillosa. D'altra banda també me'm recordava, per alguna misteriosa associació d'idees, d'aquella rara pedra de la pel·lícula Lulu on the Bridge, que portava als protagonistes primer l'amor i la felicitat i després, la dissort.
Al cap d'una estona, tanmateix, les activitats pròpies de la llar -posar la rentadora, planxar, preparar el sopar...- em van distreure i em vaig oblidar d'aquelles cabòries. Més tard, a la nit, quan vaig baixar les escombraries, la pedra ja no hi era pas. Segurament ja se n'havien desempallegat els escombriaires de la contracta municipal.
9 d'octubre de 2003