Un nou esborrany. Un nou conte de bojos:
A la meva escala hi ha un veí, un tipus alt, eixut, que és psiquiatre. Un conegut em va dir que quina sort, que això sempre va bé per si pot donar un consell o un cop de mà, amb tants maldecaps que ens cauen a sobre, però a mi aquest home me l'ha feta passar negra. Un parell de mesos enrere el tenia a casa totes les vesprades, insistint-me perquè em sotmetés a una sessió d'electroxoc.
-El veig estressat -em deia-. Ja veurà com així es relaxa.
Parlava amb suavitat, melosament, però en el fons, clar i ras, se li endevinava una mala intenció. Direu que era mania meva, que em deixava portar per un prejudici irracional contra els avenços o, encara pitjor, per aquella aprensió infantil que ens fa recelar de les injeccions i les bates blanques. Però els esdeveniments posteriors demostren que la meva por era legítima. La primera vegada, li vaig contestar amb molta educació que m'hi pensaria i vaig agafar el fullet propagandístic que em lliurava. Us asseguro que me'l vaig llegir i que vaig prendre nota de cada punt. En un altre moment, si volguéssiu us podria contar fil per randa la història i virtuts dels "tractaments electroconvulsius", des dels romans que es plantaven un peix torpede al cap per alleujar la migranya, fins els usos moderns contra la depressió i altres trastorns, passant per la tasca dels pioners Ugo Cerletti i Leo Alexander. La segona vegada em va convidar a anar a casa seva a veure l'aparell, així que vaig haver d'improvisar una excusa qualsevol. La tercera o la quarta vegada ja va perdre la paciència.
-Vostè sempre està esperant una trucada! -va alçar la veu-. Miri que no li hagin tallat la línia per no pagar!
A mi aquesta sortida em va confirmar el que sospitava: que tant d'interès per la meva salut no era sinó un ardit per atemorir-me. Podia estar més que segur que el paio me la portava votada arran d'un absurd incident. Un dia, venint per la plaça, havia vist com s'esperava aguantant la porta per deixar passar la Laura, una altra veïna, que anava carregada de bosses del súper. Aquesta xicota és separada i mare de dues filles. Deu rondar els quaranta o quaranta-cinc anys, però es conserva molt bé, i a més a més té un caràcter dolç, afectuós, almenys amb mi. Que consti que jo vaig pensar: que amable, quin detall. Que coi! aquest l'únic que volia era que passés davant per guaitar-li bé el cul! No és que ho desaprovi, però quan va comprendre que l'havia enxampat, es va empipar clarament i em va clavar una mirada d'aquelles que intimiden. La Laura, per la seva part, tota bondat i inconsciència, em va preguntar com sempre per la feina, pels pares... Jo dissimulava, em feia el desentès, i ella burxa que burxa. "Quan et vingui bé," va reblar el clau, "podríem anar una altra vegada al cine. Les nenes es poden quedar amb l'àvia." Aquell mateix vespre, mentre cavil·lava de pujar a ca la Laura per excusar-me i explicar-li la meva actitud d'abans, vaig rebre la primera visita del doctor Enrampada.
No pretendríeu, doncs, que em deixés endollar a la llum per aquest individu de mala mena. Havia copsat la lliçó. Ell no volia competència i jo no buscava problemes, de manera que vaig optar per retirar-me discretament. Sort que la Laura va començar a sortir amb un botiguer, un senyor fadrí que acabava de mudar-se a l'escala del costat. Sort, per a mi, perquè ell... Ja ho sé que l'hauria d'haver avisat, però no sabia com entrar-li perquè no hi havia confiança i es podia pensar que jo era boig o vés a saber què. Ara em sento culpable, és natural. Fa una estona el treien amb molt de compte dos infermers, colgat en una llitera. Tenia la pell de la cara d'un color roig moradenc, socarrimat. M'ha semblat que fumejava i tot.
-Maleït metjastre... -murmurava, el pobre, amb un fil de veu mentre el ficaven dins de l'ambulància. Mirava cap amunt. Al balcó del pis del psiquiatre hi eren ell i la Laura. Vaja un maula. D'allò més amatent, li passava el braç per l'esquena i la consolava tan amorosívol.
2 de juny de 2003