Un diàleg sobre àngels
-Quan era petit, William Blake va veure un dia un arbre ple d'àngels. La seva primera visió. "A tree filled with angels", va explicar a la seva mare.
-Jo vaig veure un àngel a Roma, ajupit a dalt d'una columna. Havíem anat a visitar el Fòrum.
-Sembla que els agrada enfilar-se, com si fossin criatures.
-I què va fer? Va marxar volant?
-No. S'hi va estar allí damunt tota l'estona amb les ales plegades. Jo l'anava mirant. Els altres semblava que no el veien i jo no gosava dir-los-en res. A la tarda vaig posar alguna excusa a la meva dona perquè hi tornéssim, però ja no hi era.
-Aneu amb compte amb aquestes coses. Recordo que vaig llegir un relat d'un d'aquells escriptors anglesos del segle XIX... Potser era Chesterton, o Arthur Machen... En tot cas l'autor degué inspirar-se en aquest episodi de la biografia de Blake. Al protagonista, els àngels que se li apareixien a l'arbre li manaven fer coses terribles.
-Quina mena de coses?
-S'afiliava a una societat anarquista i intentava dinamitar el Museu Britànic. Al final l'enxampaven els d'Scotland Yard perquè vigilaven de prop el comerç d'explosius. Però la qüestió és que ell tenia dubtes. En el seu record els angelets es transformaven en dimonis, uns micos amb la cara bruta i ales corretjoses que ja no sabia com el van confondre. O potser sí que eren àngels, però no va entendre llur idioma celestial i va malinterpretar el missatge. Acabava a la presó, amargat i penedit.
-Em xoca que puguis atribuir aquesta història, o qualsevol altra, indistintament a Chesterton o a Machen. Un era propagandista catòlic i l'altre un esotèric que retrocedia intel·lectualment fins la màgia i el paganisme.
-Doncs a mi em sembla que aquest argument teu policíaco-sobrenatural els casa bé a tots dos. Trobo que és una bona paradoxa.
-I a tu, l'àngel no et va dir res?
-El meu només em somreia, i això no pot ser perillós. No em va fer l'efecte que volgués res de mi.
20 d'abril de 2005